Perpinyà, i caminem per poder ser...

Sentíem una botzina, un home “gran” s’obria pas entre la multitud, lluïa un barret groc, volava, amb el seu escúter, volia arribar a temps de rebre el president legítim en terra catalana. Darrere seu, un amic, un “primo”, havia de córrer per no perdre’l... de vista.

Això passava entre dues fileres quilomètriques de centenars d’autocars, en la pitjor gestió de l’aparcament que pugueu imaginar, encaixats, atrapats, en una via de només dos carrils.

Tot plegat podria formar part d’un guió de “Com destrempar independentistes”: primer muntes, de cara amunt, un control de la Guàrdia Civil que ho col·lapsi tot; quan ja entreveus el Canigó, amb la complicitat de la concessionària de les autoroutes, alenteixes els peatges, després, amb l’ajut de la Gendarmerie, els fas fer una volta pel Rosselló, i quan els sobrevivents, amb dues o tres hores de retard, arriben al destí, els fas aparcar a més d’una hora a peu, i desesperats per trobar un amagatall on alleujar pròstates i d’altres incontinències.

Molts van arribar a misses dites; d’altres, milers, van haver de gira cua, però tots, tots, ho tornarem a fer. Que no ens coneixen? Sem catalans, sem incombustibles, i com diu la cançó que ens va rebre: “...i caminem per poder ser...”, i el més important: “...i volem ser per caminar.” I si això dura gaire, volem tenir la gran fe de l’home de la botzina i el barret groc. Mobilització permanent!