Reflexió

Encara recordo l’últim dia de classe, aquell dia en què tots estàvem trucant als nostres pares per dir-los que marxàvem cap a casa, ho recordo perfectament. No sabíem ni la meitat del que ens esperava, i ens vam abraçar i somriure amb una càlida mirada. Aquests dies estan sent una mica estranys. Crec que mai havia tingut tant temps per pensar, per reflexionar, per donar les gràcies, però sobretot per adonar-me que la meva vida és genial. I per què? Perquè tinc una família a qui estimar i perquè sé que ells també m’estimen amb bogeria, pels amics i amigues que no em mereixo, pel que estudio i on estudio, per l’última abraçada que vaig fer als meus avis, per aquelles sobretaules interminables, per les postes de sol, per les excursions a la muntanya... Encara ens queden alguns dies a casa, segurament setmanes, però sabeu què? Tant me fa, perquè aquests dies són dies per reflexionar, per donar les gràcies, perquè són dies que volen i que no tornaran, i si ha hagut de ser així és perquè una cosa gran ha d’arribar.