Opinió

Entre el mite i la utopia independentista

El lideratge de l’expresident Carles Puigdemont no prové d’un partit, sinó d’ell mateix i la seva figura com a president de la República a l’exili amb legitimitat i reconegut universalment.

Tanmateix, les “matemàtiques han estat asimètriques”, pel fet d’arrossegar aquest defecte repetitiu de l’egoisme partidista com el PDeCAT, vots que han restat a Puigdemont i, no per “atzar”, han donat la victòria, sine qua non, a Junqueras.

Ara bé, el veritable desencís és l’entrada de Vox al Parlament de Catalunya, que era anomenat “cercle virtuós” i serà trepitjat per “alienígenes” d’una altra galàxia. Això em recorda el dilema que tenia Stephen Hawking sobre una pregunta que era disquisició des de segles, sobre què va ser primer, l’ou o la gallina? I va respondre: “L’ou!” I és per això que ara no sé qui va ser primer, Franco o Abascal?

Parlant clar, crec que, després de tants partidismes, conflictes judicials i la mal entesa “puresa independentista”, és hora de màxims consensos com ERC + JxCat + la CUP + comuns. Seria una majoria pragmàtica per afrontar reptes històrics davant del mur de contenció espanyol; si no, ens congratularem de la puresa i coherència independentista i alhora veurem com són els altres que ens passen la mà mil vegades per la cara.

Barcelona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.