Món rural, nostàlgia

Encara recordo quan el meu tiet baixava a escampar suc. Automàticament sortia la meva mare a entrar la roba. Era una estona que sentíem pudor. Sabíem perfectament que l’ordi creixeria ple de força i vitalitat. Els motors de regar. Aquell llunyà rum-rum que amenitzava les nits d’estiu. Es rega de nits perquè l’evapotranspiració es redueix significativament. La caça. Aquells matins gèlids, quan veia l’avi Pep, amb l’escopeta a l’esquena, fent córrer algun conill allà davant de casa. Quina il·lusió acostar-m’hi, dir-li bon dia, tot mirant de reüll el sarró. La caça, avui, criticada i menystinguda, és una indiscutible i magnífica eina de gestió. Conills, cabirols i senglars, després d’una bona jornada de caça, les seves poblacions es mantenen més sanes i equilibrades. Us animo a sortir d’entre baranes de fusta tractada, rètols informatius, papereres, bancs, i caminar entre camps, herba ruderal, corriols i roderes de tractor. Si veieu un caçador amb gossos, en comptes de crits i males paraules, digueu-li bon dia. Desitjar bon dia és fantàstic. Finalment les granges. Activitat molesta per a alguns, activitat econòmica i font d’aliments per a altres. Si no hagués sabut per què es tira purí a un camp, per què es rega de nits, per què es cacen conills i senglars, o per què es crien animals, doncs m’hauria empipat, i molt. Cal saber que els pobles no són l’espai d’esbarjo, de silenci, on només hi ha papallones, flors i herba fresca. Als pobles s’hi treballa, s’hi crien animals, s’hi cultiva la terra, s’hi caça, s’hi viu. Només cal entendre-ho, i adaptar-se.