Incivisme sense fronteres

El turisme s’ha convertit en el boc expiatori de l’incivisme en alguns indrets catalans. Sense negar les greus molèsties que alguns visitants ocasionen a la població autòctona –i forana–, a mi tampoc m’agrada la irresponsabilitat de molts catalans, palesada, per exemple, en l’emporcament de la via pública (papers, cartrons, burilles, xiclets, restes de beguda i menjar, escopinades, gitarades, orins i excrements de gos, restes d’escombraries, andròmines vàries...); en la pol·lució atmosfèrica, acústica i lumínica, generades principalment per l’abús del vehicle motoritzat i el balafiament energètic; en les imprudències temeràries de conductors, ciclistes i vianants (excés de velocitat, avançaments esbojarrats, envaïment brusc d’espais aliens, simfonia de clàxons i/o improperis, daltonisme semafòric, embadocament amb la pantalleta de torn...); en el vandalisme de carrer (grafits, barriles etíliques i/o eixordadores, destrossa del mobiliari urbà, crema de vehicles i contenidors, ocupacions violentes...). Ho expressà molt bé Jean de La Bruyère amb un savi aforisme: “Com que parem massa atenció en els defectes aliens, no tenim temps de reparar en els nostres.”