Ara és l’hora...

Que si amnistia, que si autodeterminació. Que si negociació, que si investidura del govern d’en Sánchez, de qui els ultradretans espanyolistes demanen el cap, així com la presó per a en Puigdemont, que encara s’està pensant la jugada davant el tauler d’escacs del qual estan pendents tants independentistes de carrer. I què cal fer mentrestant? ¿Forçar el govern autonòmic a aixecar la declaració unilateral d’independència o esperar a ampliar la majoria social fins a arribar a la majoria d’edat nacional, ço és, ad calendas graecas? Parafrasejant i estrafent en clau paròdica un fragment d’Els segadors, podríem cantar: “Ara és l’hora, pescadors. Ara és l’hora de l’oferta, quan entre els dits ja no se’ns esmuny el peix al cove i fer com qui l’encerta. Bon glop de calç, bon glop de calç. Que se’n rigui l’enemic... en veient la nostra inèpcia i de creure vertader allò que és fals.” I podríem preguntar-nos: ¿Per l’estat espanyol, els catalans no som més que una penya de mísers pescadors menjant-nos l’ham per cada peix al cove? Tant de bo tot això només fos la lletra d’una mala cançó!