Dispositius mòbils: la microeficàcia del “prohibir o prohibir”

Sé que ja n’estem una mica farts, del tema “mòbils”: tothom té queixes i tothom es pensa que ell o ella sí que ho resoldria. Hi ha problemes?, sí!; hi ha famílies o docents histèrics?, sí!; no han donat indicacions les autoritats?, no! Això és conegut: i si em dieu alguna cosa nova? Una cosa que no sapiguem? Doncs aquí estem. M’ha interessat el llibre d’un tal Ubieto (UOC), un psicòleg. El títol se’ns ofereix com a dilema: ¿Adictos o amantes? Claves para la salud mental digital en infancias y adolescencias, però no hi ha aquí espai per a una ressenya: ja ho han fet altres.

El que vull compartir és ben senzill: (1) un fet: sense una solució fàcil, ens sentim força impotents; (2) un altre fet: vivim en el món d’avui dia per la interfície de les pantalles (no excloent); (3) una resposta: les addiccions enteses com a “malaltia mental” demanen accions radicals: la medicina és prohibir-les (d’aquí, el “fora de les classes!” o “li trec el dispositiu!”), ¡bravo!, per qui li calgui; (4) una solució pels “no malalts relinquits” (som la majoria): amb les possibilitats de relació, optimització del treball i respostes als desitjos lícits, només cal evitar que sigui alienant.

Prohibir no és una “vacuna”, és una imposició, que no podem aplicar a la majoria sana. La prohibició és “micro” (és heterònoma, diria un filòsof), mentre que la regulació formativa és “macro”, és llibertat i maduresa moral, i permet accedir a l’autonomia personal. Gràcies, Sr. Ubieto, per permetre’m interpretar-te i reflexionar-hi.