Camins de pau

Fa setmanes que diversos líders polítics –Macron, Tusk i Robles– ens alerten sobre la possibilitat que pugui esclatar un conflicte bèl·lic entre l’OTAN i Rússia. No hem d’ignorar aquestes advertències sinó que cal prendre-les amb precaució. Tanmateix, no deixen de ser, crec, un punt irreflexives i imprudents. No és una bona solució generar en l’opinió pública una sensació de por i neguit. Tampoc ho és l’augment, cada cop més immoderat, de la despesa militar. És urgent, doncs, rebaixar la tensió, actuar amb sensatesa i treballar per fer viable un camí de pau perenne arreu. Trobem a faltar polítics amb prestigi, autoritat i coratge, així com la veu lúcida d’intel·lectuals pacifistes amb capacitat d’influir. En tot cas, no ha de ser l’OTAN la que prengui el timó, sinó un govern mundial, el qual –en paral·lel a l’ONU– tingui la capacitat no només d’apaivagar conflictes, sinó d’imposar el seu criteri a estats bel·ligerants. És una idea que ja proposava als anys cinquanta Bertrand Russell, pel qual, a més, aquesta autoritat internacional hauria de tenir el monopoli de totes les armes importants, en especial les nuclears. És una via que convindria continuar explorant.