Celebració retòrica
El Dia dels Drets Humans va servir ahir per commemorar el setantè aniversari de l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) per part de les Nacions Unides. Espanya, com molts altres països del món democràtic, s’hi va sumar i ho va fer entusiàsticament, amb missatges institucionals del president del govern, Pedro Sánchez, i de diferents ministeris. És el normal en els dirigents d’un país que, en el primer article de la seva Constitució, declara solemnement constituir-se en un “estat social i democràtic de dret” i que en el desè incorpora la DUDH com a norma de referència en matèria de drets i llibertats. El problema és quan els fets transformen tota la solemnitat de les paraules en pura retòrica buida, davant les múltiples i variades violacions de la lletra de la declaració i més encara de l’esperit amb què va ser redactada.
Espanya no pot fer bandera dels drets humans sense caure en la hipocresia i el cinisme, quan té presos polítics tancats sense judici ni sentència a les seves presons des de fa més d’un any; quan en té que estan fent vaga de fam ja fa deu dies defensant els seus drets; quan en té d’exiliats, entre ells un president electe al qui van liquidar el dret a ser investit; quan la seva justícia no és imparcial, com ja li ha dit justament el Tribunal Europeu de Drets Humans; quan pretén enviar a la presó cantants i còmics per les lletres i els guions; quan retalla la llibertat de Tamara Carrasco sense motiu després d’una acusació falsa i desestimada; quan nega un cop i un altre el dret a l’autodeterminació contingut a la DUDH; o quan ven armes a l’Aràbia Saudita sabent que són utilitzades per massacrar la població civil del Iemen. L’Estat espanyol celebra el 10 de desembre com si no passés res, però passa, perquè té massa mancances en matèria de drets humans i massa poca intenció de reparar-les.