Llei de fitxar, bon objectiu i mala eina

Des d’aquesta setmana, totes les empreses estan obligades per llei a registrar l’horari de la jornada laboral dels treballadors. I els registres s’hauran de guardar durant quatre anys. La nova llei estatal de control horari pretén defensar els treballadors i les treballadores contra possibles explotacions i evitar que es facin hores extres no remunerades. Un magnífic objectiu. Ara bé, resulta molt discutible que la lluita contra la precarietat laboral s’hagi de fer amb sistemes de control horari que tenen més a veure amb l’organització del treball del segle passat que amb la tendència dels temps actuals. Els horaris flexibles, l’avaluació sobre productivitat i no sobre presencialitat o el teletreball són una realitat creixent.

La mesura genera inquietud, especialment entre les petites empreses, que hauran de buscar quins són els mecanismes de control horari per a la seva activitat. Caldrà veure quina és l’eficiència real de la normativa per lluitar contra l’excés d’hores extres impagades. D’entrada, no actuarà sobre el gran nombre d’autònoms que treballen com a empleats encoberts. I a més, l’administració disposa d’una plantilla insuficient en la inspecció laboral. La qual cosa ja indica que aquests registres horaris tindran efecte bàsicament en cas de reclamacions laborals dels treballadors. I si l’eficiència de la nova llei per combatre els excessos en els horaris laborals és limitada, aplicar una norma anacrònica i que genera un enrenou formidable a moltíssimes empreses –fins i tot als mateixos treballadors que es vol defensar– no tindrà sentit. La qual cosa no vol dir que s’hagi d’abandonar la lluita contra l’explotació laboral. Sinó que cal trobar eines alternatives per fer-ho, probablement més vinculades als recursos de la inspecció de treball.