Fracàs i ultimàtum

Pedro Sánchez ha fracassat de nou a aconseguir els suports necessaris per governar. La moció de censura contra Rajoy fa poc més d’un any li va sortir bé, però no va poder ni tramitar els seus pressupostos a la tardor i, tres mesos després de les eleccions del 28-A, les negociacions entre el PSOE i Podem tampoc han servit per superar la investidura i el bloqueig polític i institucional a l’Estat espanyol, ans al contrari, han explicitat l’absoluta victòria de l’obstruccionisme, els càlculs electorals i els interessos de partit sobre l’interès dels ciutadans i el sentit d’Estat.

Les culpes estan repartides, però la responsabilitat més gran és de Pedro Sánchez i el PSOE, que han demostrat tenir menys por de la paràlisi de govern i de la decebedora perspectiva d’unes noves eleccions, que de donar-li a Podem l’ocasió de consolidar-se com a formació de govern, assumir el protagonisme de l’acció social i recuperar força i crèdit com a partit de referència de l’esquerra. O de compartir govern amb una formació que trenca la seva estratègia de cordó sanitari a l’independentisme, ja sigui amb el dret a decidir o amb la iniciativa per rescatar el conflicte amb Catalunya de la deriva judicial amb canvis al Codi Penal.

La batalla pel relat d’aquest nou fracàs ha presidit les hores prèvies i posteriors a la votació amb retrets, filtracions, discursos de bons i dolents i desconfiança mútua, de nou amb més preocupació per justificar-se davant els ciutadans que per aplanar el camí per a un futur acord que respongui a l’encàrrec dels ciutadans i salvi la legislatura, però l’ultimàtum està plantejat: o acord al setembre o eleccions al novembre. La qüestió continuarà sent si uns i altres treballaran pensant en l’acord de govern o en la campanya electoral.