La Cambra també reclama més inversió

L’editorial d’avui ha estat debatut per: Xevi Sala, Toni Romero, Dolors Bellés, Francesc Espiga, Teresa Màrquez, Xevi Castillón i Ure Comas.

Cada vegada que una entitat amb prou credibilitat publica dades referents a la manca d’inversió en infraestructures a Catalunya, en sortim escaldats. Ara ha estat la Cambra de Comerç de Barcelona, segons la qual Catalunya necessita 50.900 milions d’euros fins al 2040 per corregir el dèficit sistèmic. Fa poc era la patronal Foment del Treball la que alertava en la mateixa direcció, en aquest cas calculant la infradotació de la inversió pública en 40.000 milions. La major part d’aquesta manca d’aportacions correspon a l’Estat, tan exigent a l’hora de defensar la unitat de la pàtria com garrepa a l’hora d’invertir a Catalunya. I és que aquest és precisament el moll de l’os que explica la massiva aposta de la ciutadania per la via independentista, més enllà d’ideologies concretes: la constatació evident del maltractament que pateix un dels principals motors econòmics de l’Estat. I que dues organitzacions amb dirigents tan divergents com Foment i la Cambra coincideixin d’una manera tan categòrica en el còmput, reforça encara més el diagnòstic.

Ja no es tracta només de l’incompliment flagrant d’allò que el mateix Estat pressuposta, sinó de la cronificació d’una tendència que té un exemple demolidor en el corredor mediterrani, la via fèrria que ha de transportar mercaderies des de la península Ibèrica a tot Europa. Una reivindicació en la qual, novament, coincideixen empresaris de tota mena, també de molt allunyats de l’òrbita independentista. El drama es trasllada també a la xarxa de carreteres, amb dos casos que clamen al cel. D’una banda, la necessitat d’actuacions urgents a la B-40 per evitar els colls d’ampolla que es produeixen al Vallès, que assumeix el 21 per cent del trànsit interurbà de Catalunya. De l’altra, l’acabament de les obres de desdoblament de l’N-II fins a la frontera francesa. Curiosament no és l’administració estatal la primera interessada a abordar la situació, i han de ser aquestes organitzacions les que han de reclamar reunions per afrontar-ho d’una vegada. Mentrestant l’Estat, quan se li demana que faci públiques altres xifres, com ara les de les balances fiscals, fa el sord. I ja sabem de sobres el perquè.