Raons d'estat

D'aquí a un temps, si algú es pren la molèstia de furgar en el rerefons intel·lectual que acompanya la Catalunya de les primeres dècades del segle XXI amb totes les seves vicissituds socials i polítiques, haurà de parar esment a la potència de l'obra d'Antoni Simon Tarrés, un dels nostres grans historiadors de l'època moderna. Sempre al marge de l'estridència i de la immediatesa dels debats públics, Simon ha anat explorant amb una tenacitat i una erudició admirables la gestació de les idees polítiques que contribueixen en el curs dels segles XVI, XVII i XVIII a la construcció dels estats i que continuen tenint un impacte cabdal per a una comunitat política com la catalana, bona part de la qual aspira a recuperar la sobirania perduda precisament en el final del període que Simon estudia. Probablement per això és tan rellevant per a qualsevol persona interessada a analitzar els fenòmens que estem vivint, amb un “procés” al capdavant que teòricament es proposa l'assumpció d'un poder originari, suprem i independent, repassar els textos de Simon: aquests ens parlen d'una època en la qual disposàvem d'alguns d'aquests atributs i esperàvem consolidar-los.

Amb relació a aquest tema cal destacar una de les darreres aportacions de l'autor que comentem i tal vegada un dels seus escrits més brillants: La Bíblia en el pensament polític català i hispànic de l'època de la raó d'estat (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2016), que, com assenyala el títol, analitza la influència dels exemples i relats de la Bíblia en la configuració del pensament polític del barroc a la península Ibèrica i en particular a Catalunya. La preocupació que va marcar els pensadors polítics de l'època va consistir a com superar el desafiament ja enunciat per Maquiavel en els inicis del segle XVI pel qual els principis de la moral cristiana no eren sempre aplicables a la política, entesa aquesta com l'art de la conservació de l'estat. Segons Simon, la conclusió a la qual van arribar alguns d'aquests tractadistes, principalment del segle XVII, marcat per tot un reguitzell de conflictes, va ser mantenir els principis generals morals i religiosos de la doctrina catòlica establerts a Trento, sobretot en el manteniment del sistema social, però flexibilitzar aquests principis en les elits governants per refermar la construcció de l'estat a través de la formació d'un “nou llenguatge” pragmàtic de la política que es basava en les històries i els models de l'Antic Testament.

Doncs bé, la rellevància de llegir l'obra de Simon en el context actual implica al meu parer constatar que el dilema que planteja el catalanisme en la consolidació de l'hegemonia independentista manté uns certs paral·lelismes amb les experiències descrites de l'època barroca. En essència, el dilema consisteix a com fer compatible una aspiració que vol obtenir la legitimitat moral fonamentada en la democràcia, la inclusió social, el respecte als drets fonamentals i el desplegament de polítiques del benestar (en la meva perspectiva una legitimitat moral arrelada en una visió de rerefons religiós) amb un objectiu, la creació d'un estat, que requereix tota mena de mitjans coactius i repressius com els va exigir en l'època de la seva formació, entres els segles XVI i XVIII. Mentre els dirigents polítics i les elits socials i culturals partidàries de la secessió s'han centrat (d'ençà que l'objectiu independentista es va fer explícit a partir del 2012) en el primer aspecte, sens dubte atès el context democràtic que requereix l'expressió d'una majoria clara, la segona de les perspectives sembla desplaçada del discurs públic en espera que emergeixi en el moment decisiu de la separació. La pregunta és si els aspectes coactius d'assegurar el monopoli de la violència física (allò que en definitiva és un estat) efectivament s'estan construint en la forma de les anomenades “estructures d'estat” i en algun moment s'activaran per perpetrar la desconnexió o bé si es confia en la irrupció d'aquests elements de poder amb una fe propera a la d'aquell que espera un miracle. De moment, potser la lectura dels llibres de Simon ens proporcionen respostes a aquests dubtes, amb l'esperança de no fracassar aquesta vegada en l'envit.