Full de ruta
Triple lliçó romanesa
Una primera ministra romanesa, musulmana i d'una minoria. A algun polític de casa nostra li agafaria un cobriment de cor
És un bon precedent que en aquesta Europa que supura intolerància i rebuig irracional a la diferència, Romania pugui tenir una primera ministra musulmana. No seria primícia només per a la majoritàriament cristiana ortodoxa Romania, un dels països més pobres dels Vint-i-vuit i que és víctima de l'estigmatització arreu del continent, sinó per al conjunt de la Unió Europea, que només ha vist casos puntualíssims de musulmans al poder, com el de l'alcalde de Londres, el laborista Sadiq Khan. L'islam també forma part d'Europa.
En un moment en què el president nord-americà lliura una croada contra l'entrada de musulmans als Estats Units, en què a Alemanya detenen erròniament un pakistanès pensant-se que és l'autor de la matança de Berlín i en què la ultradreta europea intenta treure rèdit electoral de la criminalització dels refugiats, de la identificació perversa d'immigrant amb terrorisme i de la barreja insidiosa de l'islam amb atemptats, els socialdemòcrates romanesos donen una triple lliçó d'integració i convivència havent proposat Sevil Shhaideh com a primera ministra. Perquè no és només el primer cop que una musulmana sona com a primera ministra romanesa, sinó també que ho fa una dona i que, a més, pertany a la minoria tàtara. Romanesa, musulmana i d'una minoria. A algun polític de casa nostra li agafaria un cobriment de cor.
Aquí hem vist musulmans diputats al Parlament i també regidores amb vel, com a Badalona. Exemples com el de Shhaideh permeten aprofundir en el camí per a la normalització de la diversitat religiosa. S'ha destacat molt que quan va assumir el càrrec de ministra de Desenvolupament, l'any passat, va jurar sobre l'Alcorà. Estem acostumats a veure governs pretesament aconfessionals jurar el càrrec sobre Bíblies. El que caldria és reconsiderar si té sentit que en societats diverses com la nostra se celebrin litúrgies amb llibres sagrats i simbologia religiosa en els protocols d'assumpció de càrrecs públics, amb independència del manteniment del diàleg i la col·laboració entre els estats i les esglésies.
