Keep calm
Tarradellas i Llach
Tarradellas va aconsellar que Llach i els seus anessin sota el balcó de la Generalitat a cridar “llibertat, independència”
S'han anunciat diferents homenatges a Josep Tarradellas per commemorar el quarantè aniversari del seu retorn. N'hi haurà de tots colors; opinions de tot tipus que van des de l'home que va guardar les essències del catalanisme a l'època franquista a l'exili, fins al president que va quedar curt en les seves peticions a un govern espanyol que acabava de néixer. Els detractors i defensors destaquen, amb la perspectiva que dona el temps, el vessant més humà del personatge: un home visiblement alt i afrancesat que va deixar dit que Catalunya no tenia poder i, per això, havia de tenir protocol.
Sobta agradablement una seqüència comentada per un dels propis protagonistes: final dels anys setanta, poc abans que Pujol guanyés les eleccions catalanes. Lluís Llach intervé en un acte al teatre Diana, per criticar la censura que havien patit els Joglars amb l'obra La Torna. Al dia següent, Llach va ésser cridat al Palau per l'honorable Tarradellas amb l'avís que podia anar-hi vestit, si li calia, amb texans i samarreta. Tarradellas ho va justificar perquè també així es podia “defensar Catalunya”, malgrat que ell preferia que els seus convidats anessin en camissa i corbata com ell. Llach es va trobar un Tarradellas sentimental quan la seva filla, afectada per la síndrome de Down, li feia indicacions al seu pare perquè volia que Llach li cantés. El cantautor va abandonar un rap amb gambes i, amb un vell piano de mitja cua, va interpretar a un pam de la cara de la filla i amb uns pares commoguts la cançó que Montserrat Tarradellas havia escoltat enllaunada des de l'exili. Cançó d'amor... “Si avui parlo d'amor és per dir-vos, potser sense força ni traça, que he fet tantes cançons amagant veritats sota un joc de paraules....”.
Tarradellas va aconsellar que Llach i els seus anessin sota el balcó de la Generalitat a cridar “llibertat, independència”. Ell trauria el cap, observaria i tancaria la porta... i els deia “no marxeu perquè heu de fer un estat”. El temps i els homenatges pòstums humanitzen els personatges polítics.
