El xou de Zapatero

vaig pensar que m'havia equivocat de canal. Quan diumenge vaig posar el telenotícies i em van aparèixer les imatges del míting del PSOE a Madrid em va fer la sensació que el comandament m'havia jugat una mala passada i m'havia canviat de cadena. President i senyora baixant per unes escales mecàniques com estrelles de cinema, vicepresidents i ministres espanyols uniformats amb texans saludant a tort i a dret com a líders del rock, presentadors cridaners, música en directe, entrevistes amables, somriures, somriures, somriures...

Em pregunto de qui devia ser la idea de reconvertir el que havia de ser un gran acte polític en un xou monumental. I en aquest marc, quan algú podia pensar que arrencaria a cantar o que anunciaria el guanyador del concurs, Rodríguez Zapatero va anunciar que el Consell de Ministres aprovarà demà la llei d'economia sostenible, va dir que ja ha passat el pitjor de la crisi i també va criticar una mica el PP. Mariano Rajoy no té lideratge i els populars l'han de refermar dia rere dia, de fet va dir. I l'exemple contrari és ell, que necessita muntar un sarau a l'estil d'una gala d'Operación triunfo per deixar clar a tothom que la seva persona i les seves polítiques –en especial l'econòmica– tenen tot el suport de la gran família socialista, amb participacions estel·lars incloses, com la de Felipe González. Vergonyós.

El més preocupant és que el míting del PSOE confirma la tendència a la banalització de la política. Com que es constata que és una matèria feixuga, que no interessa –no ho dic jo, ho confirma el CEO quan constata, per exemple, que més d'un 65% dels catalans ignoraven que s'havia celebrat l'últim debat de política general–, la converteixen en un concurs o en un circ en què sembla que el menys important és el que es diu.

Però en un moment de creixent distanciament entre polítics i ciutadans, agreujat per la crisi i l'evidència que l'Estat espanyol no en sortirà tan ràpidament com altres països de la Unió Europea, no crec que veure el pilot i la tripulació de l'executiu estatal fent el paperot contribueixi a fer més creïble la seva gestió, i encara menys l'econòmica. I tampoc penso que ajudi a fer que la confiança dels ciutadans en els seus dirigents augmenti. Es necessiten polítiques eficaces, no espectacle. Es necessiten gestors públics eficients i conscients del moment, no somriures ni salutacions. Perquè, si acaben fent de la política un xou, s'exposen que els ciutadans acabin canviant de canal...