Opinió

opinió

Visca el Barça i visca Catalunya

No he cregut mai en miracles. Aquesta feta podria ser un precedent

El lec­tor obser­va­dor deu haver notat que he inver­tit els títols de les cròniques ante­rior i aquesta, Cata­lu­nya i Barça. No es tracta de menys­preu per l'un o l'altre. És que l'ovació espontània del públic de l'estadi va ser a tret segur, la més impres­si­o­nant, la més sin­cera i unànime que s'havia vist mai a Cata­lu­nya en un estadi de fut­bol. S'havien donat les cir­cumstàncies, i gai­rebé la segu­re­tat, d'haver d'ani­mar la junta, l'equip, l'entre­na­dor, els socis i l'afició tele­vi­siva i radiofònica i, és clar, d'auto­a­ni­mar-se els matei­xos espec­ta­dors en uns moments d'un cert desànim col·lec­tiu. Els colors del Barça amb els de la senyera, s'havien pre­pa­rat en gran quan­ti­tat. Si s'hagués por­tat a terme amb el Barça eli­mi­nat, cosa lògica amb el resul­tat d'anada, hau­ria estat maco, propi de ben nas­cuts, però no pas amb l'ale­gria d'uns sis minuts màgics, vic­to­ri­o­sos i irre­pe­ti­bles al final del par­tit.

A la llotja pre­si­den­cial tot eren abraçades, cops a l'esquena i, fins i tot, alguns des­pis­tats abraçaven els fran­ce­sos que els feien els petons de ritual a des­gana. Ben aviat aquests s'esmu­nyi­ren de la llotja i, en un lloc dis­cret, tru­ca­ren a París per anul·lar la festa dedi­cada a l'equip. S'ha de dir que la sor­presa havia estat gran i alguns quan encara fal­ta­ven uns minuts havien sor­tit de l'estadi o bé, a casa, tan­cat el tele­vi­sor. Ningú, ni el més forofo dels culers, hau­ria donat un ral pel resul­tat, quan fal­ta­ven sis minuts de par­tit i s'havien de fer tres gols per gua­nyar l'eli­mi­natòria. Jo no he cre­gut mai en mira­cles. Aquesta feta podria ser un bon pre­ce­dent. No. És l'espe­rit espor­tiu i patriòtic que l'entre­na­dor Pep Guar­di­ola inculcà intel·ligent­ment a l'equip en par­ti­cu­lar i al club en gene­ral. Difícil­ment es podrà veure un espec­ta­cle sem­blant de comunió entre el públic i un equip de fut­bol. Els cants, crits i l'expressió de la cara dels espec­ta­dors retra­ta­ven els seus sen­ti­ments pel club i l'equip. Luis Enri­que, ben ves­tit, en aca­bar el par­tit i donat el con­dol al col·lega francès, es dirigí al grup de peri­o­dis­tes i per­so­nat­ges del món fut­bolístic que l'espe­ra­ven. Arrencà a córrer camp endin­tre i es deixà caure de cul a la gespa encara humida, pati­nant de cul a terra un bon tros. Després, amb el dar­rere verd i fresc, atengué tot­hom.

En les nos­tres grans mani­fes­ta­ci­ons es res­pira ordre i orga­nit­zació. Les mas­ses de per­so­nes en altres països tenen pro­ble­mes de tota mena. I –ho veiem per tele­visió– algu­nes aca­ben mala­ment. No és que jo pro­mo­gui la violència i el desor­dre, però un milió de per­so­nes amb cara de feli­ci­tat, pas­se­jant sense pro­ble­mes, par­lant entre ells de qui-sap-la, no fa por als obser­va­dors. Cal estu­diar altres moda­li­tats d'exi­gir el que sigui. Cal estu­diar l'exem­ple i veure com i amb què podem impres­si­o­nar els fabri­cants de nos de la capi­tal. Sé de pri­mera mà que a les grans vaque­ries cata­la­nes hi ha sobrants que es con­ver­tei­xen en mala llet. I dic: Es podria fer quel­com? Ho ha de dir algun entès, és clar!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia