Opinió

Tribuna

La muda violència

“La violència mata la política

Un dia de tardor del 1993, a Estrasburg. Assistíem a un congrés del Consell de Municipis i Províncies. Una alcaldessa d'una ciutat eslovena parlava de la urgència de la solidaritat entre ciutats. Va explicar que a Bòsnia, per passar l'hivern la gent havia fet llenya dels seus boscos. I quan aquests ja estaven despullats, varen cremar els mobles de les seves cases. I que en els últims temps començaven a cremar els llibres. Em va semblar una dura realitat descrita amb tota senzillesa. I alhora una metàfora sobre els aspectes més destructius de la guerra. Comença pel medi ambient i els espais comuns i comunitaris, de convivència i comunicació. Destrueix alhora l'espai del pensament i la paraula que representen els llibres. Destrossa tot allò que fa de les persones ciutadans civilitzats capaços de viure en una comunitat. No es tracta tan sols de Bòsnia. En les eleccions que es varen celebrar poc després a Croàcia, hi varen participar ciutadans que vivien al mateix país, a les mateixes ciutats. Però varen anar a votar dividits per ètnies, com invalidant, de facto, un dels principis heretats del pensament il·lustrat i de la proclamació dels drets humans: el que pretén assolir la igualtat i la dignitat de tots els éssers humans, sigui quin sigui el seu origen, ètnia, procedència... Aquesta és la fita que al llarg de la història, amb alts i baixos, ha anat impulsant el treball dels pobles cap a la democràcia, les llibertats i, sobretot, la pau. Perquè ni la democràcia ni la llibertat ni la pau són dons que ens arriben caiguts del cel, naturalment. Són conquestes treballades laboriosament. La història ens parla de la seva fragilitat, de les seves insuficiències, del perill que corren... I vet aquí que 25 anys després que vaig sentir les impressionants paraules de l'alcaldessa eslovena... les guerres continuen pervivint amb tota virulència. “Trist. M'he posat molt trist”, deia Lluís Foix en una tertúlia televisiva sobre els bombardejos dels nord-americans sobre els dipòsits d'armes químiques. Les paraules de Lluís Foix em varen semblar les més decents que he sentit fa temps. Trist: sintetitzant molts sentiments: compassió, indignació, impotència, desig de pau enfront de respostes destructives que sumen més violència a la violència anterior i que en causaran més. Mentrestant, es va encongint l'espai de la política, és a dir, de la paraula, la negociació i el pacte. Mentrestant, la majoria de comentaris se centren en les armes emprades, com si existís un secret gaudi en l'exploració dels aspectes tècnics de les violències.

“Però tan sols la violència és muda”, ens diu H. Arendt. I no és tan sols la paraula el que es perd entre avions i bombes; es perd la capacitat de pensar: en les causes que han generat la violència, en la història que les precedeix, en els interessos que les promouen, en les responsabilitats col·lectives, en les polítiques anteriors. El pensament col·lectiu gira al voltant de dos únics eixos: el de “ guanyar o perdre” i el de “víctima o botxí”. La violència mata la política. I la manca de política augmenta la violència, mentre la ciutadania, com fa més de 25 anys, segueix perdent, morint, emigrant. I la feble, mesquina Europa, tots nosaltres que votem qui votem, els barrem el pas. Jo també estic trista. I no em conformo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia