Opinió

la crònica

Prevaricar

Present d’indicatiu: jo prevarico, tu prevariques, ell prevarica, nosaltres prevariquem, vosaltres prevariqueu, ells prevariquen. Malgrat que és un verb regular, no tothom pot prevaricar; cal ostentar un càrrec públic. La resta de ciutadans no podem prevaricar, perquè ens manquen facultats per dictar ordres oficials o sentències. Només a aquells que ostenten autoritat i dicten resolucions, bo i coneixent que són injustes, els pot afectar aquesta paraula tan lletja.

És un mot que s’ha incorporat al llenguatge vehicular. Anys enrere només en algun cas d’un jutge malintencionat es feia servir aquesta expressió. Actualment, amb l’allau de notícies de fets en què s’han vist involucrats càrrecs oficials o polítics, ha cobrat una força extraordinària i temuda. L’espant que causa la possibilitat de sortir en els papers com a sospitós d’haver prevaricat, serveix per arrugar les millors iniciatives. Les corporacions locals disposen de funcionaris fixos –interventors i secretaris– que vetllen per l’ortodòxia de les mesures que pretengui prendre un alcalde o un consistori. Tot ha de passar pel sedàs de la seva suficiència legal, que recerca en les lleis i la jurisprudència qualsevol menció que de prop o de lluny pugui afectar allò que es pretén aprovar; assenyalar a l’alcalde o l’alcaldessa que s’hi juga la condemna judicial, i fins i tot la possibilitat d’haver de respondre amb els seus béns particulars, causa efectes demolidors. I sabem del que parlem.

Davant d’aquest risc els càrrecs electes opten per arronsar-se, tirar enrere, i practicar allò que es diu deixar el tema sobre la taula. En altres paraules: no resoldre. Si preval exageradament l’imperi de les normes, causa al règim local l’efecte d’un alentiment de l’activitat corporativa. El municipi és un ens complex on cada dia té el seu secret: les intencions dels particulars i les decisions del poder local. Des de sempre solia existir una correlació lògica per facilitar la vida als ciutadans, i per tirar endavant iniciatives útils. Però ara això ha canviat, la qual cosa ha provocat un augment de la burocràcia fins a límits paranoics: qualsevol col·laboració entre el poder públic i el particular s’ha de sotmetre a concurs, a subhasta, malgrat que hi hagi una urgència en la realització.

Tal vegada els edils d’abans estaven fets d’una altra fusta, i entomaven les responsabilitats, fent prevaler el sentit comú, en lloc de tenir present un fet semblant que va passar una vegada a Vilar de Abajo! Ara, però, la temença d’alguns polítics és la norma, i dona ales als controladors, que esgrimeixen la llei com si fos una espasa. És un dany col·lateral consegüent de la corrupció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia