A la tres
Sense perdó
“La voluntat d’escarment és ben evident en l’acte de Llarena que manté Forn a la presó
“Són moments durs però estic bé. Agraeixo molt les constants mostres de suport que estic rebent. Em donen molta força. Moltes gràcies.” Aquest era el missatge de Joaquim Forn penjat a Twitter dissabte a la nit, hores després que el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena li denegués la llibertat en un acte que no deixa cap dubte sobre la condició de pres polític del conseller d’Interior destituït per Mariano Rajoy el 27 d’octubre i empresonat a Estremera des del 2 de novembre. Forn és a la presó per la seva ideologia, perquè és independentista. Com Oriol Junqueras, com Jordi Sànchez, com Jordi Cuixart. En el cas de Forn, de res ha servit que renunciés al seu escó i rebutgés, de paraula i per escrit, qualsevol actuació il·legal. El jutge Llarena sosté que davant la incertesa que la voluntat majoritària sigui respectar l’ordre legal davant la possibilitat d’aconseguir la independència, és millor que Forn, que ha renunciat a l’activitat política, segueixi a la presó. Al conseller d’Interior, arribat l’estiu passat al govern, no li perdonen la resposta contundent i efectiva dels Mossos en l’atemptat de l’agost i, sobretot, que el referèndum de l’1-O es pogués dur a terme malgrat la brutal repressió de les forces i cossos de seguretat de l’Estat (seguint la nomenclatura que tant els agrada utilitzar). La voluntat d’escarment, de revenja, és ben evident en una resolució que s’acosta més a una sentència política que no pas a cap altra cosa. On és la possibilitat de reiteració delictiva quan Forn ha renunciat al seu escó?
La resolució de Llarena, com ja va passar el gener passat amb Oriol Junqueras, demostra que tot s’hi val per aturar l’independentisme. S’ha despertat la bèstia, que és l’Estat, i la justícia s’ha posat a disposició de l’executiu per al que calgui per defensar la sacrosanta unitat d’Espanya, encara que per això hagi de passar per damunt d’allò que l’hauria de significar i dignificar: la independència. Potser que es parin un segon a pensar, perquè el que està en joc ja no és la unitat d’Espanya, sinó la democràcia en si mateixa.
