Frantz Fanon, l’oncle Tom i el capatàs

Deia Frantz Fanon, teòric del moviments d’emancipació, que la primera descolonització havia de ser la mental. En va dir “desalienació”, i consisteix en la construcció i adopció d’una identitat col·lectiva pròpia i d’un marc conceptual que respongui a les nostres realitats, anhels i necessitats, desconnectat dels dictats i la ideologia de l’opressor.

L’independentisme ha intentat fer durant els darrers mesos una anàlisi d’allò que no va acabar de rutllar en el que podríem anomenar “el primer intent d’assalt al cel” de la passada tardor, per poder així redefinir l’estratègia en el camí de la construcció de la República Catalana. I el cert és que, al costat d’anàlisis rigoroses i materialistes, n’hem trobat algunes que, en alguns casos, semblen o bé infectades del perill que anunciava Frantz Fanon (adoptar el llenguatge i el marc mental i conceptual de l’enemic), o bé, i esperem que no sigui així, haver estat elaborades a correcuita per justificar un oportunisme curt de mires i una renúncia a desplegar una veritable política independentista.

Potser els dos exemples més punyents d’aquesta colonització mental han estat les consignes “no en som prou” (originària dels sectors monàrquics de falsa aparença progressista per justificar així la dilació in æternum de la resolució del conflicte polític entre el poble català i l’Estat espanyol) i “la prioritat és fer un govern efectiu”, repetida fins a la sacietat per tot un espectre de dirigents polítics des d’en M. Rajoy fins, malauradament, alguns independentistes.

Anem a pams. La derrota momentània de la passada tardor-hivern va ser militar i no pas política. Políticament, el moviment republicà català ha fet una passa gegantina i s’ha demostrat com l’única via possible a un futur de justícia i llibertat per al nostre poble. Dit d’una altra manera: si no vam reeixir no va ser per una manca d’adhesions al projecte republicà, sinó primordialment per la repressió i la brutalitat d’un estat en una clara deriva antidemocràtica.

L’errada no va ser iniciar un legítim i democràtic procés d’autodeterminació amb un ampli suport popular, sinó no haver analitzat correctament la naturalesa de l’Estat espanyol i no haver previst la seva resposta violenta i autoritària. I encara una constatació més: la principal via de creixement del projecte republicà ha estat, precisament, el desemmascarament d’un règim corrupte i opressor al servei d’unes elits extractives que no dubten a recórrer a mètodes feixistes d’agitació, repressió i propaganda quan veuen qüestionats els seus privilegis.

No oblidem que el mite de l’oncle Tom (l’esclau obedient que commou els seus amos) no va ser pas dissenyat per emancipar el poble afroamericà, sinó per perpetuar-ne la dominació. En canvi, la fermesa de Rosa Parks i dels líders dels moviments pels drets civils va permetre tant la presa de consciència i l’organització del poble afroamericà, com el desvetllament dels valors democràtics i igualitaris entre els sectors progressistes de la població blanca. D’altra banda, en una situació d’ocupació, repressió i vulneració dels drets polítics més bàsics, la prioritat de qualsevol moviment emancipador ha de ser la definició i el desplegament d’una estratègia comuna que permeti resistir l’ofensiva de l’opressor i preparar les condicions per a la ruptura democràtica respecte d’un règim autoritari. Parlar de “govern efectiu” sota la tutela d’un estat i un aparell judicial hostils i d’escassa credibilitat democràtica, i sota el jou de l’espoli econòmic i del xantatge carcerari, és una entelèquia.

Cal foragitar la dreta ultranacionalista espanyola i les forces monàrquiques de les institucions catalanes, però no oblidem que ocupar aquestes per acabar fent possibilisme conservador, sense possibilitat real de desplegar polítiques transformadores, i sense una perspectiva emancipadora global, no és res més que assumir el paper de capatàs d’una finca de titularitat aliena, de gestor d’un estat hostil i catalanòfob, i de titella de les oligarquies que el controlen i el sustenten. La prioritat és, doncs, l’assumpció d’un programa realista per a la construcció republicana que tingui en compte tots els vessants de l’acció política i social, i que no es redueixi a rellevar els gestors d’un autonomisme en què ningú ja no creu (ni tan sols el bloc del 155, no ens enganyem).

Un programa que ha de considerar, entre altres coses, la construcció d’una nova institucionalitat republicana desconnectada de l’Estat espanyol, el desplegament (fins on la cotilla del règim faci possible) de polítiques d’igualació i justícia social que facin real l’eslògan de “som un sol poble”, i una acció exterior decidida i multilateral enfocada a buscar suports al projecte republicà català i a la denúncia de la deriva autoritària de l’Estat espanyol. I, el més important: un programa que ha de basar-se en l’única estructura d’estat que hores d’ara disposem: la força d’un poble organitzat i mobilitzat i la seva capacitat per construir les condicions objectives per al desplegament de la República Catalana.