Resistència

Diuen que pots veure les coses més clares si prens una certa distància. També que si t’allunyes del lloc on passen uns fets, ni que sigui durant uns dies, pots pensar-los més afinadament: com si poguessis tenir una mena de revelació. I fins que el pas del temps ho va aclarint tot. Però es diuen i es repeteixen moltes coses que l’experiència (almenys la meva) no fa més que contradir. Un any després dels fets d’octubre, em trobo lluny de Catalunya i el cas és que tot plegat ho veig molt confús. Segurament igual que si no hagués marxat. Potser d’altres sí que ho veurien més clar si estiguessin lluny. En alguns casos, però, no els cal perquè, de Catalunya estant, tenen claríssim què s’havia de fer, què no estaven disposats a fer els polítics, què seria capaç de fer el poble. També què s’ha de fer i a què han d’estar disposats els polítics si de veritat volen fer la República Catalana. Almenys ho sembla pel que diuen o escriuen. En fi, tampoc m’atreveixo a dir que no tinguin raó. Potser fins i tot ho faig estant jo a casa, o de viatge, prenent-me tranquil·lament una copa.

Anava a dir que reconec que no entenc res i que, com he dit, no tinc res clar. Però, ves per on, potser sí que tinc una cosa clara: que l’Estat espanyol, a través del poder judicial i l’amenaça de l’exèrcit, té la capacitat per exercir un domini venjatiu que fa que unes persones estiguin a la presó i unes altres exiliades per diferents motius. I així és que també tinc clar que és una injustícia la situació d’aquestes persones i que és vergonyós consentir-ho. Hi afegiria encara que, a banda de la rivalitat entre partits, l’exercici d’aquest domini venjatiu ha dut a la divisió i també al desànim de part dels catalans que havien cregut que la República podia construir-se. Potser l’única manera de no desanimar-se és resistir, continuar actuant políticament, no renunciar al poder de qui, tot i la seva fragilitat, no accepta la dominació.