Pagar pel que no conté

El títol d’aquest article, l’he manllevat del professor Claudi Mans, que fa un temps manifestava la seva preocupació per les prevencions de molts consumidors, la majoria sense motiu, per diversos components dels aliments. Hi ha persones realment al·lèrgiques o intolerants a determinats aliments o ingredients (ous, llet, cereals amb gluten, fruits secs –especialment cacauets–, peixos, crustacis, mol·luscs, api, mostassa, soja, sèsam, tramussos, sulfits...), però són col·lectius concrets. El problema és que en la nostra societat, tipa i hipocondríaca, molts es pensen, sense fonament, que ho són, o creuen que aquests aliments o ingredients no són sans. Els veritablement intolerants al gluten (celíacs), per exemple, són un 1% de la població; per a la resta, el gluten no solament és innocu, sinó que es tracta d’un conjunt de proteïnes vegetals interessants.

Els que lamenten que el pa d’avui, en molts casos, no és tan bo com el d’abans, entre altres coses perquè aviat s’asseca o sembla “xiclet”, estan enyorant el gluten, que és el component que li dona la seva textura tradicional. Sense gluten no es pot panificar, o calen ingredients o additius que no són propis del pa. Malgrat això, absurdament, l’expressió “sense gluten” ja es posa en les etiquetes o es diu en la publicitat de molts aliments, que per la seva naturalesa és evident que no en contenen, com a sinònim de qualitat i salubritat, amb la qual cosa les empreses i els publicistes que la utilitzen fan un trist favor a l’educació sanitària i alimentària de la població.

El problema no només es presenta pel que fa a l’absència d’un ingredient, sinó també quan es diu que el contingut és baix, reduït o lleuger (light) en calories, sucre, sal o greix, sense precisar la quantitat, perquè el consumidor pot pensar que d’aquest aliment en pot menjar molt, i no és així. La legislació precisa en cada cas els màxims permesos, que no són zero. A més, d’aquests aliments se’ns informa del que no porten o del que se’ls ha tret, però no sempre, si cal, amb què s’ha substituït, que pot ser un ingredient ben mediocre. En aquesta mateixa línia tenim, per exemple, l’expressió “sense sucres afegits”, que vol dir estrictament el que vol dir, no que sigui un aliment sense sucre. Farien bé els que dissenyen les etiquetes o la publicitat d’informar-nos del que els aliments porten, que amb això ja tenen prou feina. Segons informacions recents, sembla que Turquia vol posar límits a les etiquetes “sense”, perquè desorienten els consumidors i discriminen els productors que ho fan bé. A veure si aquest país que no destaca per la seva democràcia en això ens donarà una lliçó.

Aquestes prevencions, la majoria sense fonament científic, m’han fet recordar un plat que evocava una tia meva, rememorant les penúries de la Guerra Civil i la postguerra, per “enganyar” l’estómac: “Sopa de res amb una mica de sense.” Segur que tots el toleraríem, però acabaríem ben desnodrits.