D’incertesa a incertesa

El Centre d’Art Contemporani de Barcelona sembla que estigui marcat per una maledicció. Ens podríem remuntar a l’època de l’Arts Santa Mònica comandat per Ferran Barenblit (que va haver de passar per Madrid per acabar sent rehabilitat al Macba), podríem continuar amb el projecte fallit del Canòdrom... i sempre aniríem detectant els mateixos problemes de base que han impedit que la capital catalana tingui un centre d’art potent. Problemes de base o, millor dit, el problema de base: la falta de voluntat política. La Fabra i Coats, l’última aposta, ja va néixer coixa: l’Ajuntament va considerar que en l’arrencada no era necessari que el liderés ningú. Tal com sona. I per desesperació del sector han anat passant els anys i així ha continuat funcionant. Durant aquest temps, hi hem vist de tot, bons, regulars i mals projectes, que segur que també els hauríem vist si hagués tingut director, però en no tenir-lo no sabem ni quina és la missió d’aquest equipament cultural. El cas és que, finalment, el consistori ha convocat el concurs per ocupar la plaça. Però –oh, sorpresa–, a més del centre d’art, la persona escollida (ni tan sols per un jurat d’experts) haurà de preocupar-se alhora de la fàbrica de creació que també hi ha a l’edifici del barri de Sant Andreu. Li desitgem molta sort, al futur superdirector de la Fabra i Coats. Però tot plegat ens genera un dubte: té clar Barcelona quin centre d’art vol tenir? Si és que el vol tenir...