Opinió

Tribuna

La mare del meu amic

“En la nostra societat cada vegada les persones som més velles.

Em pregunta un amic: “I quin mal i, sobretot, a qui havia fet mal la meva pobra mare?” M’ho pregunta amb els ulls fixos i clars. “Quin mal –insisteix– els ha fet perquè la ingressin tancada, vigilada en una caseta on no pot ni sortir sola al jardí?” “Supervigilada, controlada... Per què?” Li contesten: “És que estava malalta, neguitosa, no sabia on era, volia tornar a casa, feia i desfeia maletes, sovint oblidava el nom dels fills i finalment, després de moltes i complexes negociacions, la varen admetre en aquest lloc tancat pel jardí.”

A la mare del meu amic l’han portat a una residència després de molts tràmits, papers perduts, negació de la gravetat del seu estat. El meu amic continua, visiblement dolgut: “Què ha fet ella de dolent perquè hagi de viure com en una presó. S’ha fet gran, sí, però no és això el que pretén la medicina actual? Ha perdut facultats, sí, però no es tracta justament de mantenir durant el màxim temps possible la capacitat de pensar i raonar, la saviesa acumulada dels anys i les experiències viscudes?”

En la nostra societat cada vegada les persones som més velles. I requerim més cura, més atenció, més consideració, més afecte. O és que al final de les nostres vides deixarem se ser tractades com a éssers humans? Què ens està passant? He vist homes negres de gairebé dos metres d’alçada demanar a homes blancs el privilegi i l’honor de poder conèixer els seus pares, que ja són grans, perquè ells, en la seva cultura, els consideren un inestimable tresor. En aquest aspecte essencial, el que reconeix el valor de la humanitat, ens porten molt d’avantatge!

Què caldria fer? En una situació tan difícil, contradictòria i complexa com l’actual hi ha molt a dir i molt a fer. Debatre amb seriositat, per exemple. I veure si vendre armament a l’Aràbia Saudita és més important que tractar les persones com a éssers humans amb la seva dignitat fins al final dels seus dies. Si fer això té un cost –que el té– ens hem de plantejar què prioritzem? On retallem? Doncs que es retallin recursos sovint inútils emprats en negocis com a mínim dubtosos! Aquest és el debat a fons que s’hauria de fer. I també ensenyem de veritat a tenir cura de les persones i assumim el que això representa. No fugim de les atencions que comporta una vida llarga i alhora de qualitat, on tothom estigui en condicions de rebre i proporcionar tot el munt d’afecte que ens ha fet créixer com a éssers humans. Assumim que aquesta és una qüestió política de primer ordre a la quals no es pot girar l’esquena. Cadascú de nosaltres podem ser la mare del meu amic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia