Opinió

Tribuna

Pantomima

“El Suprem haurà de triar entre la raó d’estat i la raó jurídica, que són per definició oposades

L’iti­ne­rari d’un procés penal, passa, expli­cat sim­pli­fi­ca­da­ment, per 3 fases: el sumari, l’ano­me­nat període inter­medi i el ple­nari. En fase suma­rial el jutge ins­truc­tor aplega un con­junt de dades que després seran objecte de debat i con­tra­dicció en el ple­nari o judici oral. Durant el fran­quisme, sobre­tot –però no només– pel que fa a judi­cis polítics en el sinis­tre TOP, el signe final de la sentència el mar­cava el sumari i, molt des­ta­ca­da­ment, els ates­tats poli­ci­als o de la Guàrdia Civil, que, en la pràctica, esde­ve­nien indis­cu­ti­bles en la fase de judici oral.

Recordo l’admo­nició d’un magis­trat a un advo­cat novell. Va dir-li, gai­rebé escan­da­lit­zat: “Veo que tiene usted la cos­tum­bre de dis­cre­par del ates­tado poli­cial. No puedo impedírselo, pero con ello no sólo pierde el tiempo usted, sinó que nos lo hace per­der a todos.” En aquell temps, el judici oral sovint es con­ver­tia, doncs, en un ritual, en la festa de la paraula buida; en una litúrgia en home­natge als pro­pis ofi­ci­ants, des­ti­nada al lluïment de l’advo­cat de verb esmo­lat, que era el pri­mer que sabia, lògica­ment, l’abso­luta inu­ti­li­tat dels seus jocs flo­rals pel que fa al desen­llaç del plet (no pel seu ego, que podia sor­tir de la vista prou inflat). La vana cerimònia, aque­lla tea­tra­lit­zació, fou reco­ne­guda, en un ram­pell de fran­quesa, per un altre magis­trat en dir a un advo­cat ja més gra­nat: “A mi el único que me merece res­peto de cuan­tos inter­ve­ni­mos es el pro­ce­sado; el resto ya sabe­mos lo que somos” (forma ele­gant d’invo­car la con­dició de come­di­ants neces­sa­ris per a la ritu­a­lit­zació de la “justícia”).

Amb l’adve­ni­ment de la democràcia i la neces­si­tat, per con­dem­nar, de des­truir la pre­sumpció d’innocència que empara l’acu­sat, el judici oral s’erigí en la pedra angu­lar de tot el procés, en detri­ment de la fase suma­rial, de tal manera que totes les “pro­ves” acu­mu­la­des en fase ins­truc­tora havien de ser adve­ra­des en el ple­nari, sota el prin­cipi de con­tra­dicció.

Què pas­sa­ria si, recu­lant 40 anys, es tornés a hiper­va­lo­rar el con­tin­gut suma­rial, un con­tin­gut, en el cas del procés català, far­cit d’irre­gu­la­ri­tats i vul­ne­ra­ci­ons de drets fona­men­tals, segons s’al·lega? Doncs que el judici oral podria ser d’una poli­desa exem­plar, d’una exqui­si­desa admi­ra­ble, però, al cap­da­vall, un foc d’ence­nalls, una pan­to­mima. Ara, en un con­text for­mal­ment democràtic, aque­lla recu­lada a pràcti­ques inqui­si­to­ri­als s’esdevé impen­sa­ble. A menys, és clar, que s’imposi la raó d’estat, que és, per defi­nició, l’opo­sada a la raó jurídica. En el cas esmen­tat, el TS haurà de triar entre l’una i l’altra. I, pel fins ara vist, molts cre­uen que la tria ja està feta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia