Opinió

Francesc Cabana

Quadern d’economia

Als empresaris, una mica cansat

Hi ha empresaris de tota mena. En circumstàncies normals es podria parlar de grans empresaris, que tenen el poder de recomanar al govern les mesures que ha de prendre i les que s’han de deixar de costat. Són els empresaris que en compensació poden solucionar un problema al govern; aquests favors es paguen. També poden tenir capacitat de pressió els cunyats, nebots o consogres d’aquests grans empresaris sobre els fills, les filles i la resta de parentiu de les autoritats. Les mitjanes empreses no “toquen cuixa”, com es diu barroerament, i per tant, només demanen estabilitat del sistema polític i econòmic, per poder dormir tranquils. I finalment, hi ha les petites empreses que busquen canvis que afavoreixin la seva producció i que estan disposades a tot.

Però Catalunya té dos problemes que afecten els 7,5 milions d’habitants: les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol i el fet de tenir la meitat del seu govern exiliat o a la presó, i que fa dos anys que s’hi estan, sense judici, acusats pel Tribunal Suprem d’uns delictes tan greus com deixar el cotxe mal aparcat, i per als quals els demanen 15 o 29 anys de presó.

La setmana passada hi va haver unes reunions del Cercle d’Economia a Sitges amb la presència del president de govern com a ponent i d’uns dos-cents empresaris que es podrien qualificar majoritàriament com de la classe mitjana, o sigui d’aquells que demanen estabilitat i no volen emprendre aventures, que qui sap on els portaran. El president espanyol, Pedro Sánchez, va aprofitar el moment per parlar dels grans problemes que afecten l’economia mundial com són el canvi climàtic, els tractats comercials o la passivitat dels estats europeus.

Vaig ser un dels primers socis del Cercle d’Economia. Me’n vaig donar de baixa fa pocs mesos, no pas com a protesta contra la política del Cercle, sinó per un problema econòmic que em tenia tenallat. Conec el Cercle, el seu president, Brugera, i la majoria dels membres de la junta directiva.

No hi ha dret, que el president no parlés dels presos i exiliats. Tenim raons més que de sobra per posar en dubte la imparcialitat de la justícia espanyola o en tot cas, si volem ser més benèvols que sant Francesc d’Assís, creure que el seu coneixement de Catalunya és nul. La separació del poder executiu del judicial no vol dir que no es pugui patir per un problema humà. Pensar en els nostres presos és un problema d’humanitat, que afecta com a subjecte actiu el president del govern i com a subjectes passius, els assistents. No és un tema només polític, és un problema de sensibilitat social. Un polític té dret a mirar vídeos dels fets o de rebre informes de gent no sectària.

El segon tema és polític al cent per cent. Les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol són el primer problema que té l’Estat i no es pot anar a Sitges mirant al cel com un badoc. Val més que el senyor Sánchez no vingui si ens ha de parlar com un pur tècnic i no vol que la senyora Meritxell li parli d’on ve el seu nom, o d’història catalana o del que el president Montilla en deia un “desapego”.

Els meus amics empresaris del Cercle d’Economia han fet el préssec, i em sap greu dir-ho, començant pel president. Em sap greu pels meus amics socialistes, disposats a no parlar d’aquests dos grans temes i en canvi deixar Catalunya sense competències amb l’aplicació de l’article 155 de l’Estatut. Estic ben fart d’actituds diplomàtiques. Vull fora de la presó els presos i el retorn a casa dels exiliats, i un diàleg seriós sobre Catalunya i Espanya. Per humanitat i per seny, bo i confiant que no arribi la rauxa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.