El masclista dalai

Els d’“agafar-se-la amb paper de fumar” per allò de la correcció política van reaccionar amb virulència contra les declaracions del dalai-lama, que va dir que no li faria res tenir una successora, “sempre que fos atractiva”. Li han dit de masclista cap amunt. Em pregunto si en lloc de dir “atractiva”, hagués dit “atractiu”, què hagués dit la premsa? Que el dalai-lama es manifesta homosexual? L’essència del budisme no té en compte la qüestió sexual, considerada com un altre desig que fa nosa per arribar al nirvana, l’absència absoluta de desitjos. Una altra qüestió és la interpretació que en faci cada territori en funció de les seves tradicions nocives. A Occident tenim una religió d’origen semita, com l’islam, el judaisme i el cristianisme que tenen en comú que la dona va ser feta d’un tros d’home. I encara ho creuen, i molt pitjor!, ho practiquen. Una altra qüestió és la interpretació de “persona atractiva”. Si hagués dit guapa no hi hauria problema; atractiva, però, vol dir una altra cosa que té poc a veure amb la bellesa física. Hi ha gent que desprèn més energia que altres i molta altra se sent protegida al seu costat. Les coses, però, amb la immediatesa com es propaguen, perden els seus matisos, i tot tendeix a ser blanc o negre. I si la paraula “atracció” tingués un sentit diferent per a budistes i feministes? Penso que el dalai lama, el responsable d’haver omplert el planeta d’adhesius i imants de nevera amb la bandera del Tibet, manté actituds molt pitjors que el suposat masclisme. Viu en un palau a McLeod Gang, prop de Dharamsala, al cor del que s’anomena el Tibet indi. El centre mundial del budisme i del govern tibetà a l’exili és la part que se’ls va cedir després de la fugida de l’ocupació xinesa del Tibet. Van optar per McLeod Gang, on només hi ha un llarguíssim carrer ple de botigues, bars, cases d’hostes, botigues de records, de collarets, d’espècies, chill-outs, etc. Els carrers plens de turistes i monjos vestits de safrà. Fins i tot en vaig trobar un que duia l’escut del Barça a la gorra de color safrà. Tots els negocis, tots, són propietat dels monjos. Els indis es veuen relegats a les pitjors feines. Escombriaires, peons de carretera, com unes dones que vaig veure, amb els saris bruts, i algunes amb una criatura a l’esquena, amb pedres enormes al cap perquè el dalai-lama tingués bons accessos. Des d’aquell dia el vaig rebatejar com en “Big boss”.