Opinió

Caiguda lliure

Nadal a les golfes

“El pessebre, com a bon fenomen burgès, es guarda d’un any per l’altre

De tots els comentaris que ha suscitat el pessebre de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, el que m’ha resultat més útil ha estat el d’un ciutadà ensuperbit que va penjar a les xarxes unes figures de Salzillo amb l’exhortació: “Aprèn-ne!”, adreçada, suposo, no tant a l’escenògrafa Paula Bosch com a l’alcaldessa, que és a l’origen, com tothom sap, dels grans mals que afligeixen la humanitat, des del turisme de masses fins al canvi climàtic. Els que coneguin l’escultor Francisco Salzillo, i la seva llagrimosa imatgeria policromada, entendran que a aquell tuiter li desagradi la proposta municipal, que no només està als antípodes del sentimentalisme mantegós del seu pessebrista barroc, sinó que per fortuna n’és el remei. Molts de nosaltres hem tingut a casa bous i vaques i xais, i els Tres Reis arribant a cavall o en camell, i tres o quatre pastorets, amb el sarró, la faixa i la barretina, i la Verge, Sant Josep i el Nen dins una cova de pela surera, però abans i després de tot això, i del riu de paper de plata, i del pont fet amb escuradents encolats, una mica japonès, i les boletes de porexpan, i la molsa, i els enfilalls de campanetes lluminoses i l’estrella de purpurina, hi ha hagut les caixes amuntegades en un traster.

El pessebre, com a bon fenomen burgès, és un teatret que es guarda d’un any per l’altre. Eren rars els Nadals que hi incorporàvem alguna peça nova, ni tan sols en el cas més que freqüent que alguna figureta se’ns hagués trencat. Durant anys, a casa el vam muntar amb el rei negre manc i un xai que havia perdut tot el guix d’una pota i li sortia, irreverent, l’ànima de filferro de què estava fet. Passades les festes, ho tornàvem a endreçar tot embolicat amb paper de diari i un coixí de flocs dins una capsa, i ho entaforàvem com sempre als dalts de l’armari, amb les boles de l’arbre i un manyoc de cabells d’àngel resplendents. Quan ho tornàvem a obrir, el Nadal següent, a vegades ja faltava algú a taula, i nosaltres érem també uns altres, però les figuretes, senceres o esquerdades, continuaven esperant-nos dins la capsa, com hi podíem haver trobat extraviat un paquet de Lark del pare, que era el tabac que fumava quan ens portava a recollir la molsa al bosc i tot el cotxe feia a la tornada olor de cendra i terra molla; o un carquinyoli dels que l’àvia es treia de la butxaca havent sopat, o l’exemplar d’El amor en los tiempos del cólera que va estendre, damunt l’hivern de 1985, l’endimoniada escalfor dels tròpics. Del pessebre barceloní d’aquest any, han dit que convertia el Nadal en un traster. Sí, aquest és l’esperit, deixar-nos tornar uns dies a les festes d’abans, quan hi érem tots, al voltant de la taula, i encara fèiem pessebres que es guardaven en capses: un món antic, allà a les golfes, on mai no tornarem a viure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.