Opinió

Tribuna

Donar ocasió al diàleg

“Cal que el govern espanyol s’apressi a guanyar la batalla pels indults i per la reforma del Codi Penal. Però també cal que l’independentisme es faci corresponsable. El diàleg i la negociació no són cosa d’un, sinó de dos

El diàleg i la negociació amb el govern espanyol sembla un dels principals motius de discrepància entre ERC i JxCat. Mentre ERC contribuïa a fer viable el govern espanyol d’esquerres i, amb ell, la Taula de Diàleg, JxCat s’esquinçava la vestimenta i els deia de tot menys bonics. Jordi Sànchez, tanmateix, en nom de JxCat, assegurava recentment: “Serem lleials a aquesta Taula, que no pot ser una comissió bilateral per parlar de gestió.” Òbviament. I també assegurava que “no es tracta d’organitzar un nou referèndum unilateral. Per a què, si no és acordat?”. Ben clar: disposició al diàleg i a obrir una nova etapa.

I doncs? A què es deuen els grinyols? Tan sols a discrepàncies sobre la forma? Més aviat fa l’efecte d’un episodi més dins de la pugna interminable que sostenen ambdues formacions per un mateix espai polític, almenys des del 2010: per l’espai del vell pujolisme o, en el desideràtum, per l’espai que avui ocupa l’Scottish National Party al seu país. Una pugna que sembla haver determinat la marxa del “Procés” –les seves imprevisions i el seu desenfrenat “passar pantalla”–, molt més del que ho ha fet el designi independentista anunciat per la trompeteria.

Només aquesta distància entre allò que es persegueix i allò que s’anuncia fa comprensible que l’objectiu negociador vagi acompanyat d’un paradoxal i estrident llenguatge de confrontació... És el cas de l’anatema (“unionistes”, “els del 155”...) reiterat per ambdues formacions contra el discurs superador de Salvador Illa i del PSC, en un intent de reduir la posició d’aquests –catalanista i federalista– a l’unitarisme del PP i de C’s. I és el cas també, particularment, del “tots són iguals” de JxCat envers el govern espanyol d’esquerres, desentenent-se de l’abrupta confrontació dreta/esquerra que es lliura a nivell espanyol, en bona mesura per causa del nou enfocament que el govern d’esquerres està tractant de donar al plet català.

Vicenç Fisas, un dels nostres màxims experts en mediacions internacionals, amb un important bagatge adquirit en les negociacions entre governs o entre moviments i governs, deia l’altre dia, arran de la publicació del seu llibre Repensar el ‘procés’ a través del diàleg (Icaria), que “utilitzar un llenguatge de confrontació cap a l’altre (...), dir que l’has de forçar, doblegar, desbordar..., no té sentit en una mentalitat negociadora”. I afegia que si el que es vol és certament el diàleg i la negociació, “es tracta d’abaixar el to i de desarmar la paraula”.

També deia que, d’ençà del relleu governamental espanyol, “s’obre un escenari totalment diferent”, amb un nou reconeixement envers Catalunya per compte del nou govern, “tot i que no de l’Estat, on la pota policial i militar i la del sistema judicial estan molt influïdes encara per elements del franquisme. Els que volen negociar han de tenir en compte tots aquests factors externs que afecten el diàleg, perquè això obliga les parts a donar-se una mica més de temps per poder superar aquests obstacles. Jo he estat en moltes negociacions i n’he estudiat moltes, i això no es fa en quatre dies”. En resum, més sentit de la realitat i més corresponsabilitat.

Formo part d’un col·lectiu –el grup Pròleg– que ha reclamat des del primer moment la fi de les presons dels dirigents independentistes i el redreçament de les coses per la via del diàleg polític. Des d’aquesta posició, tot lamentant que l’atrinxerament i l’agressivitat de la dreta espanyola compliquin i alenteixin aquest objectiu fonamental, trobo també imprescindible que les principals forces de l’independentisme filin més prim sobre la realitat espanyola, evitant el confusionisme del “tots són iguals” i el llenguatge de la confrontació, que pot servir per donar peixet als propis, però que és munició per a la dreta espanyola i foc a la rereguarda del govern d’esquerres. Cal que aquest s’apressi a guanyar la batalla pels indults i per la reforma del Codi Penal. Però també cal que l’independentisme es faci corresponsable. El diàleg i la negociació no són cosa d’un, sinó de dos. Cal que ambdues parts actuïn en conseqüència, tant a Catalunya com a Espanya, “desarmant la paraula”, donant ocasió al diàleg.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.