Opinió

Ofici de tenebres

Un país, aquest Empordà, de llegendes paoroses, de crims sàdics que han restat impunes

Pel cel ven­te­jat de la nos­tra terra, con­tra el roig enfo­llit del ponent, quant temps fa que caval­ca­ven esquer­pes les brui­xes de Llers? O no s’ha aca­bat encara el seu iti­ne­rari sinis­tre, per­dut en la fos­cor de la nit antiga? Per damunt de Figue­res, Fortià i Cas­telló, on deien que hi havia una porta de l’infern, fins al Pení o Ver­dera, sota les runes de Sant Sal­va­dor, el lloc del sàbat pre­si­dit pel Boc. I la tor­nada, en pres­sen­tir-se l’alba, sobre­vo­lant la Selva, Llançà i Gar­ri­gue­lla, per les ter­res eixu­tes de vinyes i oli­ve­res retor­tes, tur­men­ta­des. Per les ter­res rogen­ques, aspres, d’erms gri­so­sos asso­tats per la tra­mun­tana.

Un país, aquest Empordà, de lle­gen­des pao­ro­ses, de crims sàdics que han res­tat impu­nes, de velles cre­en­ces i de màgics encan­te­ris. Des dels temps del neolític, amb les pera­fi­tes i els dòlmens, pedres sagra­des, fins a l’època medi­e­val, coves ama­ga­des, les goges, les pai­ti­des, les dones d’aigua...

En el segle XVII tro­bem encara judi­cis i con­dem­nes a mort per brui­xe­ria, com el cas de les tres dones de Bàscara. I con­ta­lles de fets estranys, com el de la núvia de Lladó, que comprà con­fi­tura a una vella i es va anar decan­dint fins morir al cap de pocs dies. O la ron­da­lla de la dama de Quer­mançó, que diuen si era també bruixa, filla d’un amor incestuós.

“Temps era temps de les mag­nes colli­tes, / quan no hi havia prou botes pel vi / i les més altes sem­bla­ven peti­tes / de tan sovint com s’havien d’omplir.” En els ver­sos de Car­les Fages de Cli­ment hi tro­ba­rem una mos­tra dels vells mites empor­da­ne­sos. I en el record dels avis d’aques­tes con­tra­des, que han ser­vat viu el caliu d’uns fets inex­pli­ca­bles.

Estra­nyes històries d’ànimes en pena, com la del bar­ber de Navata, d’apa­ri­ci­ons, lican­trops, ora­ci­o­ners, endi­mo­ni­ats... Era bruixa la Lídia de Cadaqués, filla de la Savanna?

Nit de Sant Sil­ves­tre, quan fineix l’any i la tra­mun­tana apu­nyala per les can­to­na­des... Nits de màgia, d’ulls asto­rats davant del mis­teri, arre­lat en l’ori­gen dels temps. “I va dir la ser­pent a la dona: –No mori­reu pas. Això és que Déu sap que el dia que en men­geu se us obri­ran els ulls i sereu com Ell, conei­xe­dors del bé i del mal”...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia