Si no fos

Dimarts es va acabar la tercera temporada de Ventdelplà. S’ha acabat una sèrie que va néixer amb uns números discrets de share però que amb el pas del temps ha aconseguit certa embranzida, fins al punt de ser líder d’audiència en el seu últim petard.

Ventdelplà és una sèrie que enganxa perquè emociona. Emociona malgrat la sensibleria sovintejada de la Teresa i el tractament d’alguns temes recurrents, infinits; per exemple, la violència entre bandes juvenils.

Ventdelplà és innovadora pel caràcter rural que pren el seu entorn. Rural és el petit poble de Breda, però poc ho són els seus personatges, parits des de la visió d’un urbanita. M’explico. Els agricultors d’avui, aquells que viuen íntegrament de l’agricultura, no van ni amb aixadós ni amb aixadelles ni amb fangues. El pagès d’avui va equipat amb maquinària completa per treballar les seves vastes terres, perquè o són vastes o no són. Perquè ni els empresaris de la pervertida agricultura ecològica no tenen quatre metres de terra, sinó grans negocis per a un mercat pseudovegetarià ascendent.

Ventdelplà s’ha nodrit d’uns estereotips caducats. El pagès d’avui no porta sistemàticament camises de quadres (als de ciutat els sembla que aquest estampat fa més rústic), ni granota ni botes de plàstic. L’home que viu del camp, avui per avui, normalment el podreu trobar fent cua al departament d’Agricultura o assegut en bufets d’advocats per demanar subvencions, i anirà ben abillat amb el seu vestit jaqueta. Lluny, en qualsevol cas, de la vestimenta més fashion del Martí o de les botes enfangades del Jaume.