Luxació

Quan Alícia va pre­gun­tar al Conill Blanc si l’esti­mava, la bes­ti­ola li va con­tes­tar que no. Després d’arru­gar el front i fre­gar-se les mans com feia sem­pre que se sen­tia ferida, Alícia es va amoïnar dema­nant-se què havia fet mala­ment perquè el conill no l’estimés ni que fos una mica. I és just per això, que no se l’esti­mava, per la manca d’auto­es­tima de la noia. No sem­pre ens esti­ma­ran com volem, perquè la gent és així, sem­pre aca­bem ferint els sen­ti­ments dels altres, de vega­des per omissió, incom­prensió o con­flic­tes amb un mateix. I si tu no et for­nei­xes una cui­rassa d’amor propi i una mínima bom­bo­lla de feli­ci­tat al vol­tant, els dards dels altres es faran d’acer i et des­trui­ran. Això no sig­ni­fica que te la peli tot, sinó que apren­guis a ges­ti­o­nar tant el seny com la rauxa en una balança. Hem optat per eli­mi­nar l’art de la seducció i l’hem trans­for­mat en l’art d’igno­rar, pen­sant que així crei­xerà l’interès de l’altre. Es veu que sense acla­pa­ra­ment i sub­mi­nis­trant amor en dosis homeopàtiques ens com­pro­me­tem a poc a poc –pas­sant de l’altre– o ja ni ens com­pro­me­tem, que la vida és molt curta i no cal cedir ni un mil·límetre a veure si te la tor­nen a fotre. Cada situ­ació té la seva música, però últi­ma­ment regna el silenci emo­ci­o­nal. Ens estem ave­sant a veure el món dar­rere el vidre, armats, des­con­fi­ats, fil­trats de cap a peus com si fóssim una foto­gra­fia d’algú altre amb qui no ens reco­nei­xem. Dis­lo­cats com les pla­ques tectòniques, des­plaçats com les mas­ses de gel, esquei­xats com el bacallà, dis­harmònics com molta música actual, luxats com una ròtula, els humans només som cari­ca­tu­res desen­fo­ca­des del que un dia vam ser.