la tribuna

Llibres que parlen de tot

Darrerament han sortit tot un seguit de llibres que pretenen acumular el saber de molts

La xarxa és una enorme biblioteca, caòtica, desorganitzada, però en creixement continu, que resulta impossible d'abastar. El ciutadà modern necessita guies que l'orientin per la mar tempestuosa de la informació electrònica

Sembla que la tendència humana a voler esbrinar-ho tot, abastar-ho tot, saber-ho tot és innata. Si no innata, es remunta al moment mateix d'aquella mossegada a la poma que va tenir la virtut (no la desgràcia, com diu l'Església) d'obrir-nos els ulls. Tan antiga com això, tanmateix, és la consciència que el saber és inabastable. Que com més sabem, més ens adonem de tot el que ens falta per saber. Ho va dir amb frase precisa i brillant Sòcrates, encara que nosaltres ho sabem per boca de Plató: «Només sé que no sé res.» A mi se m'acudeix que el saber és com la ratlla de l'horitzó. Com més ens hi acostem, més s'allunya. El llibre, des de temps gairebé immemorial, ha estat el millor contenidor de les coses que sabem i que volem preservar. Malgrat que diuen que el saber no ocupa lloc, un dels grans problemes que tenim els que ens dediquem a activitats relacionades amb aquest producte cultural és el d'espai. Els nostres habitatges vessen de llibres per totes bandes. El mateix problema el tenen les biblioteques, motiu pel qual de tant en tant n'incendien alguna. Aquest problema d'espai, i potser la necessitat de sistematitzar i d'ordenar tot el saber, ha fet que, ja des de temps remots, alguns s'hagin aplicat a confeccionar llibres que acumulen el saber de molts altres llibres, de manera que un sol llibre aspira a concentrar allò que es dispersa en una gran quantitat de volums. No sóc expert en la matèria, però podria posar l'exemple de La piazza universale di tutte le professioni del mondo, que va publicar Tommaso Garzoni, a Venècia, el 1585. O de Plaza Universal de todas las ciencias y artes, publicat a Madrid per Cristóbal Suárez de Figueroa el 1615. La tendència va experimentar una notable empenta amb aquest invent francès que anomenem enciclopèdia (encara que Jordi Llovet em recorda que la primera enciclopèdia és de l'any 370 aC). Però ara, amb internet, tot això se'ns ha disparat. La xarxa és una enorme biblioteca, caòtica, desorganitzada, però en creixement continu, que resulta impossible d'abastar. Per aquest motiu, i potser també per d'altres, el ciutadà modern necessita guies que l'orientin per la mar tempestuosa de la informació electrònica. Una altra raó prou important és la necessitat de contrarestar la tendència actual a l'especialització extrema, que fa que tots acabem sabent molt d'una petita parcel·la de cosa, però res de tot el restant. En vista d'aquests fets, darrerament s'ha produït una eclosió de llibres que aspiren, amb afany normalment divulgatiu, a explicar-nos-ho tot. El primer que va arribar a les meves mans va ser La cultura. Todo lo que hay que saber, de Dietrich Schwanitz. Un llibre massa pretensiós que, sota l'anunci d'oferir un resum de tot, no parla bé de res. Entre les visions globals del saber que han aparegut darrerament hi ha unes preteses Històries totals, des del Big Bang fins avui, en què un mateix autor barreja coneixements de física, química, astronomia, geologia, paleontologia, biologia i història entre altres matèries. Potser en sigui un llunyà precedent aquella cronologia del món, des del Big Bang fins a la Segona Guerra Mundial, que va publicar Asimov el 1989. Aprofundint en aquesta línia, hi ha, per exemple, Una breve historia de casi todo, de Bill Bryson, o La historia del planeta, la vida y la gente desde el Big Bang hasta el siglo XXI, de Christopher Lloyd. La darrera que he llegit, molt ben plantejada, sintètica i útil, és Biografia del món. De l'origen de la vida al col·lapse ecològic, de Jaume Terradas. Però més enllà d'això hi ha llibres amb moltes pretensions, com ara un Plan de lectura para toda la vida o un que es titula 365 días para ser más culto. Posats en la dèria compendiosa, trobo més interessant la idea, ja avaluada en més d'una ocasió, d'escriure (ja que no la puc llegir, perquè no existeix) una història universal resumida en una sola línia. En faig una primera aproximació: «Inesperadament, una colla d'àtoms es van posar a parlar.» Una altra: «Al cap de cent mil anys, el ximpanzé va arribar a la Lluna.» Una més: «Els primers humans van obrir la porta del coneixement, però ara els seus descendents no sabem tancar-la.» Tots aquests resums d'història universal es resumeixen al seu torn en una idea molt simple: «Tot és qüestió de temps.» Ho deia la meva padrina i no s'equivocava.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.