Opinió

Del carrilet al tram tren

Fa un temps que uns visionaris projecten un nou ferrocarril que faci l’anella de les Gavarres

Fa un temps que uns visionaris projecten un nou ferrocarril que cobreixi l’anella de les Gavarres. La proposta s’ha ampliat amb la connexió fins a Olot, passant per Banyoles. És a dir, es recuperen els trams dels quatre carrilets que van circular des de finals del XIX fins a mitjan segle XX: de Girona a Sant Feliu, a Palamós, a Olot i a Banyoles. De moment, el govern de la Generalitat ha encarregat un estudi de viabilitat d’aquest tram tren que tindria uns 144 quilòmetres, en bona part de nova construcció paral·lela a les carreteres, i aprofitant l’actual via de Riudellots a Flaçà, amb un nou carril. Els impulsors d’aquesta lloable iniciativa han fet diferents estudis d’altres tram trens que ja funcionen a Europa (i també a Alacant i Cadis), de la població potencialment usuària, de les teòriques freqüències del servei, de les inversions necessàries i els costos de l’operació i dels ingressos i resultats que se’n derivarien, i una anàlisi dels temps de viatge amb diferents mitjans entre Barcelona i la Costa Brava i Girona i la Costa Brava. (la proposta d’arribar a Olot encara no estava prevista). Tot plegat sembla prou ben treballat i només hi trobo a faltar una projecció de les afectacions i expropiacions de terrenys pel pas de les noves vies i instal·lacions necessàries. En un manifest, els impulsors del tram tren enumeren els valors d’aquesta iniciativa: baix consum energètic, consum zero de combustibles fòssils, emissions zero de carboni, màxima accessibilitat per als passatgers, menor taxa d’accidentalitat, i es conjuren perquè la Creu Ferroviària de Girona i la seva volta a les Gavarres estigui en funcionament el 2030. No és la primera vegada que explico que el carrilet de Sant Feliu a Girona va ser el meu primer transport públic. A la platja a s’Agaró hi havia un baixador, era el transport familiar per visitar Girona i em va portar uns anys a la Salle de Cassà. Sortíem de casa de matines i tornàvem a la vesprada. Érem nens de 6 a 14 anys i els pares i mares mai no ens acompanyaven ni ens venien a buscar. Era un viatge plàcid, tranquil; no teníem presa i la televisió no havia arribat a la majoria de llars. La vida es cuinava a foc lent i els carrers sí que eren ben nostres. Han passat els anys, he viatjat per terra, mar i aire, però el tren continua sent el mitjà de transport favorit: permet companyies inesperades, retrobar coneguts, fer un becaina, llegir... Per bons propòsits que no quedem!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.