Opinió

Keep calm

Més Arderns, si us plau!

Jacinda Ardern, pri­mera minis­tra de Nova Zelanda, ha pro­ta­go­nit­zat un gest insòlit en l’alta política quan ha anun­ciat que dimi­tia perquè “ja no em queda ener­gia”. Estem habi­tu­ats a l’este­re­o­tip de polític=vivi­dor. S’ha de reconèixer: és un patró que alguns polítics pro­fes­si­o­nals i de pre­ju­bi­la­ci­ons boni­fi­ca­des amb por­tes giratòries s’esfor­cen a con­fir­mar. Però sovint obli­dem que, quan és honest i no mera­ment vege­ta­tiu, l’exer­cici de poder i ser­vei a la comu­ni­tat exi­geix un sacri­fici de la vida per­so­nal, i una inten­si­tat de tre­ball i un com­promís mine­rals.

Alguns acu­sen Ardern d’haver estat dèbil. A mi em sem­bla tot el con­trari. ¿Hi ha alguna valen­tia més ele­vada que la d’expo­sar la pròpia vul­ne­ra­bi­li­tat i saber-se reti­rar en el moment precís d’una sin­gla­dura en què tu ja no pots cor­res­pon­dre? “L’èxit i el fracàs són dos impos­tors”, escriu Kip­pling. Sota la pola­ri­tat de l’èxit i el fracàs s’ha impo­sat una hip­nosi col·lec­tiva en què la renúncia digna (i amb una gran càrrega de capi­tal polític) és inter­pre­tada com a feblesa. En vir­tut d’això molts gover­nants o alts càrrecs són con­si­de­rats forts no perquè siguin necessària­ment eficaços en les seves fun­ci­ons, sinó per atri­buts molt més aco­mo­dats en la jun­gla darwi­nista de la política: perquè tenen una gran capa­ci­tat per tirar-s’ho tot fàcil­ment a l’esquena, perquè han armat una xarxa cli­en­te­lar i (argu­ment cir­cu­lar) perquè tenen una gran ener­gia per per­pe­tuar-se en un càrrec. La prova de tot això és que hem natu­ra­lit­zat les car­re­res de gover­nants que des­bor­den pel ves­sant nega­tiu de la inten­si­tat de tre­ball, i que posen tot el zel i cura del món a exer­cir un poder que con­cep la política com a ins­tru­ment per­so­nal i no com a pro­jecte de millora col·lec­tiva.

Seria bo que el gris activíssim no s’imposi sobre l’or can­sat de la dimissió d’Ardern. És un or doble­ment ric perquè no sacri­fica la gestió pública a favor de l’ego. Més Arderns i menys... (i que, aquí, el lec­tor hi con­juri el llis­tat de noms que cre­gui més con­ve­ni­ent)!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.