Opinió

TAL DIA COM AVUI DEL 1979

JOSEP M. ESPINÀS

Un riu mort

Ima­gino per­fec­ta­ment l’expec­tació que produí la presència de dues dot­ze­nes de pes­ca­dors de canya en el punt més “cèntric?” del riu Tàmesi, davant el Par­la­ment. Els angle­sos, que són incapaços de girar el cap per extra­va­gant que sigui el per­so­natge que cir­cula per Oxford Street, devien for­mar una rot­llana densa al vol­tant dels pes­ca­dors, i és pro­ba­ble que comen­ces­sin a con­ver­sar-hi “sense haver estat pre­sen­tats”. Perquè una de les carac­terísti­ques posi­ti­ves dels angle­sos, si no m’equi­voco, és que en gene­ral s’interes­sen més per les coses que per les per­so­nes, i una de les “coses” que més els ha pre­o­cu­pats d’uns quants anys ençà és el riu que tra­vessa Lon­dres.

La pesca donà resul­tat: prop de cin­quanta pei­xos, d’unes espècies que ja feia temps que havien des­a­pa­re­gut del riu a causa de la pol·lució de l’aigua. Sem­bla que aquest “retorn” dels pei­xos al Tàmesi encara aug­men­tarà, i els angle­sos són tan opti­mis­tes que ja han anun­ciat un premi per al pri­mer pes­ca­dor que pes­qui un salmó.

S’ha com­pro­vat que el Tàmesi, avui dia, té les aigües més netes de tot aquest segle, i el fet fa impressió si es pensa que no fa gaire que era un riu abso­lu­ta­ment mort des del punt de vista biològic. Això no s’ha acon­se­guit, natu­ral­ment, per cap mena de mira­cle, sinó per pressió legal. Hi ha una llei de l’aire net que ha trans­for­mat Lon­dres. No m’estra­nya­ria que a Espa­nya s’hagués dic­tat una llei “encara millor”, que és el que solen dir, però el cas és que a la Gran Bre­ta­nya la llei s’aplica. La puri­fi­cació de Lon­dres ha estat un dels fenòmens més ins­truc­tius dels anys 70, i el cost de l’ope­ració ja resulta barat en relació amb els avan­tat­ges que pro­por­ci­ona.

Jo trobo que una de les diferències bàsiques que hi ha entre els governs britànics i els governs espa­nyols és que els britànics volen asse­gu­rar-se la super­vivència en el poder per allò que fan, men­tre que els espa­nyols volen con­ti­nuar manant per allò que són o repre­sen­ten. La con­seqüència, és clar, és que pro­cu­ren fer el mínim pos­si­ble, perquè les acci­ons sem­pre són més com­pro­me­ses que els dis­cur­sos. Si tenim en compte que els pro­ble­mes més impor­tants que té plan­te­jats l’Estat espa­nyol con­ti­nuen pen­dents, i pas­sen els anys amb Suárez a la pre­sidència del govern, hem d’arri­bar a la con­clusió que es tracta més d’una pre­sidència de pro­ble­mes que d’una pre­sidència de solu­ci­ons. Que al cap de tant de temps no tan sols no s’hagin apro­vat d’una vegada els Esta­tuts, sinó que cada dia que passa hàgim de ser més escèptics sobre aquesta qüestió, és un indici de la petri­fi­cació gover­na­men­tal. De retruc, el que també es petri­fica és la mena de Gene­ra­li­tat que tenim, tot i que hi hagi força per­so­nes capa­ci­ta­des i de bona fe.

En el riu de la política espa­nyola, sem­bla que ja és impos­si­ble tro­bar-hi cap peix viu, i els pes­ca­dors cata­lans comen­cen a ado­nar-se que “amb temps i una canya” no s’acon­se­gueix res. Al cap­da­vall trau­rem de l’aigua podrida una sabata vella que no ens podrem calçar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.