A la tres
Doncs sí, votaré
“Votaré perquè davant un escenari en què alguns s’entesten que perdem drets socials i lingüístics, exerciré aquells que tenim guanyats fins a l’extenuació
Aniré a votar, diumenge. Encara no sé a qui (sí que tinc claríssim a qui no donaria suport ni per una quantitat indecent de diners), però votaré. Tinc cent per cent descartats el vot nul i el vot en blanc. Durant molts dies, probablement des del segon posterior a l’anunci d’eleccions, he combregat amb la idea de quedar-me a casa aquest 23-J. En cap cas per fer seguidisme d’aquells que han promogut l’abstenció, perquè jo sí que crec que en tots els comicis, també en els espanyols, ens hi juguem molt. El motiu era molt més simple: per motius diversos, no trobava l’espai polític que em fes sentir còmoda. Però els dies passen, la campanya ens martiritza i els missatges penetren. I a poc a poc vas abandonant l’amnèsia momentània i vas recordant com, agradi o no, el que es decideix a Madrid, ara per ara, afecta el dia a dia de la gent, i sobretot de les minories.
Votaré diumenge, i no és que en les darreres hores un candidat o candidata m’hagi despertat algun somriure. Ho faré emprenyada i decebuda amb molts partits i moltes persones, però davant un escenari en què alguns s’entesten que perdem drets socials i lingüístics, exerciré els que tenim guanyats fins a l’extenuació. Tantes vegades com calgui, perquè no se m’acut millor manera de reivindicar-los. I ho faré de mala gana, en soc conscient, perquè la política s’ha convertit en un vergonyós i repugnant ring on les punyalades arriben fins i tot des de la família i des dels veïns d’escala. Així que votaré però encara no sé a qui. Per això no descarto veure’m abocada a seguir el consell d’un reputat periodista d’aquest país, qui un bon dia em va revelar com resolia els seus dubtes: agafava les paperetes d’aquells que no contradiuen els seus principis, en triava una a l’atzar i la dipositava a l’urna sense saber el nom de l’elegit. La resta, sense mirar-les, les llançava a la paperera. Tornava a casa sense descobrir a qui havia votat, però almenys s’estalviava el mal de panxa que en algun moment li hauria provocat plegar-se de braços davant tanta ignomínia.
