Europeus desconeguts
Per què la indústria audiovisual europea no ha narrat l’excepcional biografia de catalans universals com Pau Casals i l’abat Oliba?
En el 50è aniversari de la mort del mestre Pau Casals, al monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà l’abat de Montserrat va recordar la figura de l’Abat Oliba i la va lligar a la de l’eminent músic. La signatura de l’abat Oliba es pot veure en la llosa que fa d’altar major del temple preromànic, fet que impressiona molt. La glossa que en va fer l’abat parla d’un home excepcional. No era l’objecte de l’homenatge, però s’esqueia referir-s’hi. Han passat més de mil anys, però la presència de l’abat Oliba era remarcable i imponent. Perquè Casals havia parlat de pau tota la seva vida i perquè en el mític discurs a les Nacions Unides l’any 1971 va parlar de les assemblees de Pau i Treva que Oliba va promoure el segle XI, a partir del compromís en la mediació en conflictes i a evitar les guerres.
Per als que som catalans d’adopció, aquesta és una troballa excepcional i sorprenent. Et preguntes per què els europeus desconeixem els detalls de personatges històrics que han fet aportacions transformadores per a la humanitat i en canvi coneixem amb relativa facilitat detalls de la vida de personatges prescindibles. Dues figures —Casals i Oliba— tan allunyades en el temps i tan properes en allò que va motivar-los en vida, i alhora tan desconegudes pel món. Entenguem-nos: Casals i Oliba donen nom a carrers, places i equipaments arreu del Catalunya. Però quan t’apropes a les seves figures et demanes per quina raó la indústria audiovisual europea no ha estat capaç de posar unes excepcionals biografies a l’abast del coneixement universal. Qui diu Oliba i Casals podria dir Llull i Alí Bey. El que sabem de Pau Casals la gent que provenim d’altres cultures és poca cosa més que la seva excel·lència musical. De la seva enorme talla humanista, no en sabem gaire res. D’Oliba i la increïble visió que va tenir amb la Pau i Treva, encara en sabem molt menys.
Potser l’explicació rau en la raó per la qual Pau Casals no va rebre mai el premi Nobel de la pau, malgrat haver estat finalista, en un any en què casualment el premi es va declarar desert. És a dir: ni Oliba, ni Casals, ni Llull, ni Alí Bey (són els exemples que darrerament m’han interpel·lat però estic convençuda que me n’aniré trobant d’impactants) no han tingut, modernament, un estat que els consideri seus, que els projecti al món sense trair la seva identitat i el seu compromís amb la nació catalana.
