Tribuna
Contra la ideologia de gènere
“Ens voldran fer creure que un cos mutilat i medicat de per vida és un destí gloriós per als nostres fills, però no ho és i algun dia haurem de dir prou
“ Reduir la condició de dona a la simple expressió d’una voluntat al marge de la realitat biològica, permetre que homes accedeixin a llocs reservats a dones no és feminisme, és una estafa
Arribarà un dia que haurem de desembeinar l’espasa per demostrar que a l’istiu l’herba és verda, deia G.K. Chesterton. Doncs bé, aquest dia ha arribat. En un acte de campanya de les eleccions generals, Yolanda Díaz va parlar de la seva filla. Diu que li va preguntar: “Mama, ¿jo puc ser trans?” Resposta: “És clar, Carmeliña, tu pots ser el que et vingui bé.” I afegia, mirant seriosament el públic: “El problema és que això, el 23 de juliol, està en risc.” Mira, Carmeliña, si la teva mare no t’ho diu, t’ho dirà qualsevol: no pots ser el que vulguis. La vida consisteix a conèixer les pròpies limitacions i a acceptar-les, no pas a fer volar la fantasia i pretendre que la resta del món s’hi adapti. Si no tens prou oïda, no et podràs dedicar a la música; si no ets prou alta, el bàsquet de competició se’t farà difícil; si no tens un nas prou fi, no serviràs per a la perfumeria o per a l’enologia; si has nascut nena, no seràs un nen (ni viceversa). Són limitacions que no et posa l’extrema dreta, te les posa la natura. Ser home o ser dona no és una qüestió de voluntat. Els fenòmens limítrofs són casos comptats i mereixen respecte i comprensió, però no mereixen que neguem l’existència fonamental de dos, i només dos, sexes. Ens voldran fer creure que un cos mutilat i medicat de per vida és un destí gloriós per als nostres fills, però no ho és i algun dia haurem de dir prou.
El que estem veient ara és una inflació de casos induïts per la moda, especialment execrable quan pretén apoderar-se d’infants. És increïble la quantitat de famosos amb fills, naturals o adquirits, que els han sortit “no binaris”, i els ofereixen a l’embadaliment popular. I tot seguit de la moda, ve l’oportunisme i la picaresca. Un pres, esdevingut legalment dona, va aconseguir el trasllat al mòdul de dones, i diuen que en va deixar una prenys; es devia sentir home encara, a estones perdudes. Un aspirant a policia municipal de Torrelodones es va declarar dona a mitja oposició per superar més còmodament les proves físiques. Van apareixent casos i més casos d’esportistes que passen de fer un paper discret com a homes a situar-se en les primeres posicions del rànquing tan bon punt descobreixen que se senten dones; com el nedador Will Thomas, 554è en 200 m lliure, que un cop transformat en Lia Thomas, va esdevenir 5a en la mateixa categoria. I no us queixeu, que sereu acusats de transfòbia per les autoritats polítiques i mediàtiques. Els organitzadors del concurs de Miss Itàlia s’han negat a permetre-hi la participació d’homes biològics, i més d’un centenar d’aquests s’hi han apuntat pretextant que hi tenen tot el dret.
Doncs no, no hi tenen cap dret.
La cosa assoleix una dimensió kafkiana quan es presenta com un avenç feminista, perquè és exactament el contrari. L’anomenada autodeterminació de sexe, reduir la condició de dona a la simple expressió d’una voluntat al marge de la realitat biològica, permetre que homes accedeixin a llocs reservats a dones no és feminisme, és una estafa. L’administració Biden ha fet grans passes en direcció a l’abisme, introduint termes com birthing people —gent que dona a llum— o egg producers —productors d’òvuls— per evitar parlar de dones o mares, perquè es veu que això ofèn certs individus que deuen haver nascut sota una col. Recuperar el recte ús del llenguatge és el primer requisit per resistir l’ofensiva. Hi ha la família, no la “família tradicional” ni 16 tipus de família. No hi ha dotzenes d’identitats de gènere, hi ha dos sexes i la resta són usos i costums que si no interfereixen en el funcionament de la societat ni es presenten a les escoles a divulgar les seves teories erràtiques, no n’hem de fer res. Però per causes que encara no se saben però que no són difícils d’imaginar, aquestes ximpleries són iniciativa global d’obligat compliment en els països occidentals i, fetes política d’estat, cauen com una pedregada damunt pobles dissortats com el nostre.
L’obsessiva omnipresència de la bandera de l’arc iris, que substitueix identitats territorials i de partit, és l’expressió última de la submissió que se’ns demana. El sentit comú no ho és tot però és un bon punt de partida, i si el sentit comú us diu que no teniu un “progenitor u” i un “progenitor dos” sinó un pare i una mare i que referir-se a aquesta com a “persona que menstrua” és una poca-soltada, farem bé de començar a desmuntar aquesta ideologia tan calculadament antihumana.
