Opinió

Tribuna

Habitatge i desordre social

“L’especulació immobiliària és una pràctica social, de tota la societat, però queda bé acusar els fons voltor de tot el problema, quan només són la punta de l’iceberg
“Només amb un esforç públic de creació/recuperació de sòl i un esforç privat de construcció es podrà realitzar el salt que cal en habitatge social

L’habitatge combina totes les inseguretats i totes les seguretats de la nostra societat. Deixa els joves en la desempara, en la impossibilitat de l’emancipació i a un cost inassolible. Per contra, a les generacions posseïdores els aporta complement de pensió, herència als fills i l’única inversió que puja el seu estalvi de valor. És la combinació perfecta d’una lluita de classes, posseïdors contra desposseïts, que acaba essent una guerra de generacions i, a la fi, ni els joves que heretaran no ho faran a l’edat de l’emancipació. Aquesta crisi social alimenta l’extrema dreta per profund desordre social. No pot estranyar la pujada d’un feixisme que ven seguretats, que ja no serien les de l’ordre públic, sinó les de l’ordre íntim. Cap camp com l’habitatge alimenta aquesta inseguretat, perquè ni el cost de la vida, ni tampoc el treball, ho fan en idèntica proporció. I el cas és bèstia perquè amb la pressió turística hi ha llocs en els quals ni les feines professionals de nivell poden pagar l’habitatge. L’esquerra només pensa en solucions des de l’estat, i en cap solució social que impliqui el conjunt de l’economia i la societat; i la dreta ja li va bé el desordre, on pesca hegemonia. Només s’ha arribat a posar topalls als lloguers i promeses d’alguns nous habitatges públics, amb comptagotes, per part dels ajuntaments i comunitats autònomes (CA). Que el patrimoni dels bancs en fallida no servís, des del primer moment, per a un parc públic clama al cel, i els milers habitatges ocupats avui tenen la virtut de no crear banlieus, com a França, però són un desordre social que expressa una política incapaç i amb el desbordament de les normes emmarca una societat dual.

L’especulació immobiliària és una pràctica social, de tota la societat, però queda bé acusar els fons voltor de tot el problema, quan només són la punta de l’iceberg. El sector immobiliari competeix contra tota la inversió industrial, com a més rendible i fiscalment la propietat té una càrrega impositiva molt reduïda. L’impost immobiliari (IBI) d’una casa pot ser quatre vegades el preu de l’impost de circulació d’un cotxe, quan una casa val molt més, augmenta cada dia de preu, i el cotxe anirà al desballestament. Una part decisiva de l’especulació social es basa en la inoperància i absència de l’administració municipal en la creació i recuperació de sòl urbà, quan aquesta funció és d’una enorme facilitat i justícia. La possibilitat de sòl públic per a habitatge (com per a activitats) seria una eina decisiva de govern urbanístic, eina que ha estat abandonada sistemàticament. I les democràcies avançades porten anys fent-ho. I, cert, al Barcelonès aquesta política ha de tenir dimensió regional.

L’impost sobre la propietat (IBI) tampoc no és progressiu, a part de tenir tipus molt baixos, quan podria ser progressiu. Per exemple, només desgravant a tot propietari-resident el valor d’un habitatge social mitjà obtindríem progressivitat i funció social. Aquesta combinació de desgravació i major pressió fiscal generaria prou recursos al finançament municipal, el qual podria sostenir una potent política de sòl per a habitatge. I, a més, sabem que l’habitatge dotacional és rendible i que lloguers molt febles paguen la seva amortització (a cost zero del sòl). Però la manca de voluntat i la usual incapacitat de gestió de l’administració municipal i supramunicipal impossibiliten estendre de manera massiva aquesta eina, tal com caldria. Només amb un esforç públic de creació/recuperació de sòl i un esforç privat de construcció es podrà realitzar amb extensió i profunditat suficient el salt que cal en habitatge social, un salt que incidís en el conjunt del mercat. Sabem fer aparcaments en concessió, i podem fer habitatges a lloguer taxat, sobre sòl públic, per a un temps acotat d’inversió i reversió, i ho podem fer amb cooperatives, amb fundacions i també amb empreses privades.

L’especulació immobiliària es basa en el fet de ser un sector econòmicament privilegiat, tecnològicament barroer (i que no és la construcció, encara que de vegades hi vagi casat), que fa la competència el sector industrial i que té una fiscalitat baixa. Un sector rendista que inunda la societat fins fracturar-la socialment i, ara ja, amb efectes polítics profunds. La propietat alimenta la subjectivitat de la por i del reaccionarisme, fins a negar el dret a l’habitatge, quan aquest dret n’hauria de ser la justificació. Com per pensar-s’ho. La dreta no ho farà. Però l’esquera ens deu un pla d’habitatge a tots els nivells: estatal, autonòmic i local, amb cooperació amb la societat i l’economia real, amb visió fiscal i financera completa. Només que, fins avui, l’estatalisme i la simplicitat els ho ha impedit. I, a manca del govern d’esquerres a moltes CA, podrien començar des d’una aliança del govern central amb el món local, també com a forma de recuperar una responsabilitat política que ens deuen.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia