Opinió

opinió

Josep Valls i Grau

Del Pilós a Josep Pla (i més enllà)

El nostre primer rei Pere, malgrat dir-se el Catòlic i fer vassallatge al papa, va ser excomunicat
En el gran i fabulós circ de la història, més que fer equilibris, hem fet salts mortals al buit
L’expedició catalana a Orient se’n va anar a fer punyetes per la rivalitat entre els seus cabdills

Durant aquells mesos en què els catalans ens trobàvem immersos en allò que s’havia convingut a anomenar “el procés”, tal com segurament ha passat a força més gent, em vaig anar sentint alternativament animat i decebut, desenganyat i esperançat, sense poder trobar un equilibri de continuació que em permetés mantenir serè l’ànim i fresc el cap. He cavil·lat (i encara cavil·lo) on deu raure la causa d’aquestes evidents manques d’entesa, d’aquest garbellament quasi diari de posicions, d’idees noves i pactes antinòmics, de trencaments, reculades i cabrioles a ulls clucs. I he pensat molt seriosament si potser no fem altra cosa que seguir una llarga tradició, un fil històric que aquest nostre país ha anat descabdellant al llarg dels segles, pràcticament des del mateix naixement de Catalunya com a nació. I és que en el gran i fabulós circ de la història, més que fer equilibris passant la corda fluixa, hem fet capbussons, tombarelles i salts mortals al buit.

Des dels inicis com a país, i a partir de la mort de Guifré el Pilós (840-897), de qui es diu que tenia pèl fins i tot a la planta dels peus, Catalunya ja mostra la fal·lera de les particions, de les divisions. El dit Guifré separa la Cerdanya de l’Urgell, que tanmateix havia rebut unides. Berenguer Ramon el Corbat, a més de dividir, disgrega part del comtat de Barcelona amb capitalitat a Olèrdola. Després es produeix la separació dels comtats de Besalú i de Cerdanya, d’Empúries i del Rosselló, del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. En ple segle XV, Alfons el Magnànim, amb vint anys de lluites a l’esquena per conquerir el regne de Nàpols, el separa del regne de les dues Sicílies i en el seu testament el dona a un fill bord.

El nostre gran rei Conqueridor va ser també el nostre màxim divisor: per cada fill que paria Violant d’Hongria (en parí set o vuit), nou repartiment entre més colla. El mateix rei Jaume explica en la seva crònica que per motius d’un aligot de caça es feren la guerra entre ells. Aquest gran personatge és anomenat “el vencedor de tres reis, vençut per moltes dones”, i és que, després de la mort de Violant, es va llançar a una carrera d’enamoraments. “Lo sant rei en Jaume”, com l’anomenaven després, fou excomunicat dues vegades, una de les quals per haver fet tallar la llengua al bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal.

L’any 1438 estigueren en armes l’abat de Montserrat i l’abadessa de Pedralbes, i no és pura anècdota la rivalitat entre els enterrats a Poblet i els enterrats a Santes Creus: Pere el Cerimoniós dicta una disposició en què recomana als vassalls que no jurin fidelitat als seus successors si abans no fan promesa solemne de voler ser sebollits al monestir de Santa Maria de Poblet.

Gestes a Orient

L’expedició catalana a Orient que tant ens estarrufa per les gestes portades a terme, se’n va anar a fer punyetes per la rivalitat entre els seus cabdills més conspicus: el gran duc Berenguer d’Entença, el senescal Bernat de Rocafort i l’almirall Ferran Ximenis d’Arenós. Ho canta Joan Maragall: “Mentre ells faran la guerra, si amb altres no la fan…”

L’historiador J.H. Elliott, un dels hispanistes més reconeguts internacionalment, en el seu minuciós estudi sobre la revolta catalana del 1640, la guerra dels Segadors, conclou: “Per les seves divisions internes, Catalunya es destruí ella sola. La revolució portuguesa reeixí principalment perquè la classe dirigent del país demostrà estar ben unida en el moment de la gran decisió. Però la classe dirigent catalana no estava gens ni mica unida.”

El nostre primer rei Pere, malgrat dir-se el Catòlic i fer acte de vassallatge personal al papa de Roma, va ser excomunicat. Fastuós, disbauxat, galant, pròdig i femeller, una crònica en diu que “es perdé per sa follia”. Pere el Gran, que tant ataconà els francesos al coll de Panissars, era un fratricida, trobador, bandoler i “escalfat de bona cavalleria”. “La sang li bullia”, diu el cronista Ramon Muntaner, que també explica que, malgrat estar excomunicat, morí com un angelet: “…E així, dolçament, com si fos un albat; e anà-se’n ab los àngels en paradís.” Jaume II el Just, una mena de mestre de claudicacions i rectificacions, va ser un joguet del seu sogre Sanç IV de Castella i d’altres potències, fins i tot del reietó de Xipre.

Un altre rei irascible

L’últim Pere, fill de pare i mare catalans, fou orador, cronista i poeta. És un altre rei irascible, cruel, dèspota i fals, anomenat “el del Punyalet”, no pas per cap crim polític, sinó per haver esquinçat amb el punyal els privilegis de la Unió Aragonesa, amb tanta ràbia que es va ferir la mà. A València va voler cremar, destruir i “sembrar de sal” la ciutat. El seu successor Joan I era supersticiós, protector d’alquimistes, nigromants, astròlegs i fetillers.

I, finalment, ¿on és el seny, la continuïtat i la mesura de Martí l’Humà, l’obsés de les tres misses diàries a qui anomenaven “l’Eclesiàstic”, mandrós de cavalcar i “poc amic d’eixir de sa cambra”, una espècie de monjo amb corona reial que morí sense haver volgut designar mai el seu successor?

Quan, el 1714, Barcelona lluita aferrissadament contra els borbònics, no lluiten les comarques. I quan, cinc anys després, el 1719, hi lluiten les comarques (setge de la Seu d’Urgell, setge de Roses, guerra de la Triple Aliança), Barcelona queda quieta. El camp era carlí quan la ciutat era progressista i, més tard, quan el camp és liberal, la burgesia urbana és retardatària. L’historiador Rodolf Llorens, exiliat a Veneçuela per culpa de la Guerra Civil, escriu: “Quina pot ser la continuïtat d’un país on els comtes comencen per anomenar-se l’un Berenguer Ramon i l’altre Ramon Berenguer?”

Més lluites tribals

I més lluites tribals i discòrdies internes: divisió entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella, entre menestrals i patricis, entre nyerros i cadells, la Biga i la Busca, austròfils i botiflers, afrancesats i insurrectes, liberals i absolutistes, isabelins i carlins, tradicionalistes i progressistes, unitaris i federals. Fins en relació amb l’Exposició Universal del 1888, els catalans van estar fortament dividits en pro i en contra. Després, grans caturles entre germanòfils i aliadòfils. I, a títol personal, Piferrer contra Cortada, Bofarull contra Aguiló, Almirall contra Guimerà, mossèn Alcover contra Fabra, Rovira i Virgili contra Vicens i Vives… La primera Acadèmia de la Llengua Catalana (1880) no arribà a constituir-se perquè a l’inici de l’inici, per definir el conjunt de les 26 lletres no es van posar d’acord sobre si se n’havia de dir abecedari o beceroles. El Congrés de Juristes del 1881 per a la codificació del dret civil català va acabar com el rosari de l’aurora. El 1888 es van celebrar dos Jocs Florals: els oficials i els dissidents, i fins es va escindir la Cobla d’en Pep Ventura després de diverses desercions i canvis de nom: “Cobla Orquestra Erato”, “Cobla d’en Pep”, i “Cobla del Hijo d’en Pep”. Tenim les dues Catalunyes del segle XIX, la dels jocsfloralescos i la dels xarons, la dels distingits i la popular, la montserratina i la bullangosa, la patronal i l’obrerista, la dels virolais i la dels renecs.

Santiago Sobrequés, en parlar de Jofre de Rocabertí, senyor de Peralada, escriu: “Pares contra fills, germans contra germans, sogres contra gendres, prelats contra prelats, canonges contra canonges. Els Cruïlles de Peratallada contra els Cruïlles de Llagostera. Dalmau de Queralt contra Baltasar de Queralt, el vescomte de Rocabertí contra totes les branques menors del seu llinatge.”

La nostra peripècia històrica pot ser heroica i gloriosa, però sembla que no podem pas qualificar-la d’assenyada i/o unitària. De manera que aquell refrany castellà (precisament castellà!) que diu “divide y vencerás”, els catalans potser l’hauríem de traduir així: “Separa i la vessaràs.”

Llegint i meditant sobre la nostra història com a poble, és com si només en sabéssim (i encara molt poc) la part més guapa, excelsa i exemplar, deixant de banda mesquineses ben reals, fallades ben evidents, com si d’un llibre en llegíssim només algunes pàgines. Per això se m’acut allò que expliquen d’un farmacèutic de Palafrugell que tenia el costum de llegir al llit, ajagut cap a un cantó. La posició feia que li anés molt bé llegir una pàgina, però l’altra no. En llegia només una, l’altra se la imaginava, i girava full.

I ara que evoco Palafrugell, devot com em sento i soc del gran Josep Pla, és llegint-lo que em puc fer una idea general de tot l’assumpte: “Aquest és un país del seny que no es té mai. Em pregunto si el nostre seny no és la forma larvada de la Guerra Civil en temps de pau. La quincalleria del Palau de la Música, l’hinduisme del temple de la Sagrada Família, el Saló de Sant Joan, les faroles del passeig de Gràcia, les torres de la rodalia barcelonina, la bomba del Liceu..., són coses que fan dubtar del nostre seny. Quan els nostres artistes han passat fronteres i s’han destacat més o menys, no ha estat mai per raons derivades del tan esmentat seny, sinó per raons que no hi tenen res a veure.”

I, naturalment, a tota aquesta llarga història, cal afegir-hi ara aquest guirigall de partits que es diuen nacionalistes, practicant allò que més s’assembla a fer la puta i la Ramoneta… Ho deixo aquí per esgotament, per desengany, per desil·lusió, per lassitud, per llangor, per enuig, per irritació… i paro perquè no acabaria les raons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia