‘Solterona’ de casa

Fins fa poques dècades l’estat de solteria corresponia, de forma perfectament diàfana, a qui no havia signat cap document religiós i/o administratiu que beneïa/legalitzava un aparellament convingut amb una altra persona. Per als més joves aclarim que, quan aquesta classe de contractes es produïen, eren signats sempre per un home i una dona, del resultat se’n deia matrimoni i ambdós protagonistes adquirien la condició social de casats. Després, els canvis han desdibuixat aquest costum consuetudinari. Va començar quan els aparellaments no formalitzats administrativament van anar en augment i, avui dia i al primer món, ja n’hi ha tants o més d’aparellats de fet com de formalment casats, oimés quan s’hi han incorporat les fórmules públiques i estables de dos –en aparença, si més no– homes o de dues dones. Aquestes novetats han creat un problema de nomenclatura: als noms inequívocs de solter, casat, marit i muller, s’hi sumen els imprecisos amic, parella, company, relació..., single! Abans, els solters que havien superat l’edat de casar-se –trenta o trenta-cinc anys– anaven rebent l’adjectiu bàrbar de solterón/a. En català teníem conco/a, solteràs/assa..., però vam optar pel castellanisme. El solterón/a gaudia –és un dir– d’un estatus específic, generalment negatiu si no era ric/a; si n’era, de ric, podia ser considerat positivament, ja saben: la barra lliure... De petit tenia un home i una dona veïns, consolidadíssims com a solterons. La recordo especialment a ella, una meva tia àvia, que visitava sovint. De tant en tant em deixava anar: “El teu avi hauria estat per mi, si jo ho hagués volgut!” Psicologies a banda, de passada certificava que els candidats a matrimoniar-se de la seva joventut eren més o menys aparellats per tercers. Dona enèrgica, va convertir-se en la memòria viva de tota la família; la persistent solitud la va deslliurar dels entrebancs temporals, físics i mentals de la convivència amb marit, fills, nores i gendres, nets... En canvi, morta la seva mare i besàvia meva, va disposar de tota la claredat mental per ordenar en el seu cap la història familiar, que es remuntava a principis del segle XIX. Moltes de les coses que publico aquests darrers mesos les dec a la seva amable conversa.