La guerra era entre guàrdies civils

El 1985, quan vam pujar a investigar a Lliurona –nucli de població muntanyenc de l’antic municipi

de Bassegoda, que en ser agregat a Albanyà va passar de l’Alta Garrotxa a l’Empordà–, sort en vam tenir de dues persones. Una era en Fidel Balés, periodista que treballava amb nosaltres a El Punt, que en aquell moment vivia a Castellfollit de la Roca i és un extraordinari coneixedor de la muntanya i la seva gent, i l’altre, l’Alfons Faig i Renart, més conegut com en Fonso de Lliurona, barber i músic sense solfa, que juntament amb en Pere Sala i Solé (Blanc de Baget) havia omplert de gatzara les festes de rurals de muntanya. Nascut a cal Minaire, no gaire lluny de l’església de Sant Andreu, el vam anar a trobar a les Preses, al Bosc de Tosca, on la família s’hi havia establert l’any 1972. En Fonso, que tenia vuitanta anys i més memòria, ens va explicar el drama que l’any 1946 havien protagonitzat dos guàrdies civils en plena festa major de Sant Andreu davant l’hostal de l’Arç.

Quan es va acabar la Guerra Civil, el Bassegoda era una de les rutes habituals utilitzades pels maquis per creuar la frontera. Allà dalt, on la vida era dura i les famílies depenien del bosc, el carbó, el bestiar o llegums com el fajol, cal Sastre es va convertir en caserna amb una dotació de sis guàrdies civils i un caporal. Encarregats de vigilar la ratlla, descobrir els suports de la guerrilla antifranquista, prevenir el contraban o lluitar contra el tràfic de persones, van canviar els usos i costums de la contrada. Els seus habitants es van trobar amb la llibertat escapçada: els armats van exercir un nou poder feudal incontestable que els permetia castigar i multar a tothom que renegués o treballés en diumenge, que caminés indocumentat o s’arrisqués a passar a França sense tenir al dia el salconduit que s’havia de renovar cada tres mesos. A la Muga no tan sols van matar, com deien, accidentalment algunes persones, sinó que van assassinar les relacions mil·lenàries i fraternals que unien les dues bandes del Pirineu. En Fonso explicava que molts carabiners purgaven faltes de l’expedient i que n’hi havia d’altres, molt pocs, que s’havien ofert voluntaris ansiosos de fer mèrits i ascendir. L’any 1945, a la guarnició del poble integrada per cinc guàrdies solters que ocupaven la caserna i dos de casats, amb llar a part sobre l’església, s’hi va afegir Alfonso Cabrera Moreno, que, segons els testimonis, era provocador, busca-raons i aviat es va barallar tant amb la gent del país com amb els companys de caserna, entre altres José Minero, un pèl més veterà i coneixedor del territori, que portava molt malament que el nouvingut es quedés com a responsable de l’esquadra quan el caporal marxava a fer les rondes. En Cabrera s’aprofitava de la situació i li manava feines que no tocaven, com guàrdies intempestives amb pluja o neu, i allò a en Minero li va anar encenent la sang fins que per la festa de Sant Andreu del 1946, quan tota la contrada vinguda de Bassegoda, Corsavell, Albanyà o Carbonils omplia l’hostal de l’Arç, on actuava l’orquestra de Tortellà, li va disparar un tret per l’esquena a en Cabrera i el va matar. Després va fugir i no va parar fins a l’hostal de la Muga. L’endemà va girar cua, va tornar a Lliurona i es va entregar. A Albanyà ens van explicar que a part de la mala maror entre els dos nois hi havia una raó més de fons: es disputaven l’amor de la noia d’un hostal del poble que es deia Soledat.