Opinió

Tribuna

Aprendre llengües per ser tolerants

“La normalització de les llengües cooficials a les Corts evidencia, políticament parlant, que l’Espanya actual és, agradi o no, un país plurinacional i plurilingüe
“Situar la llengua a l’arena política ha estat determinant perquè s’hagi deixat de percebre la riquesa lingüística (d’entendre i parlar) com quelcom que enforteix la nostra cohesió social

Que es pugui parlar en llengües co-oficials al Congrés dels Diputats, o que el català pugui ser reconegut com a llengua oficial a la Unió Europea, no són qüestions menors que només s’hagin de situar en el marc d’una negociació per a triar una presidència del Parlament o determinar la investidura d’un president del govern. Centrant-nos en el català, la normalització d’aquesta llengua a les Corts espanyoles, així com també la protecció institucional de la Unió, situa la Catalunya nació com un ens molt més reconegut del que ho estava abans a tots nivells. La Catalunya nació s’enforteix i es redibuixa amb traç gruixut en els mapes.

No podem oblidar que l’Europa actual és encara una Europa westfaliana, forjada sobre uns conceptes d’estat i de nació tantes vegades fusionats equivocadament per aquells que entenen l’estat com a producte d’un èxit de la nació dominant davant dels “regionalismes perifèrics”. La normalització de les llengües cooficials a les Corts evidencia, políticament parlant, que l’Espanya actual és, agradi o no, un país plurinacional i plurilingüe. Només falta el colofó de poder situar el català, com a llengua oficial, dins de la Unió si es poden salvar les reticències d’alguns dels estats membres. Però el simple fet que no hi ha hagut un primer cop de porta als nassos de la delegació espanyola ja és un èxit per a tots. I després del català, que ho siguin la resta de llengües cooficials espanyoles.

Malauradament, davant de la potència institucional, social i internacional del castellà, el català sempre continuarà estant en perill. Com també ho estan, encara més, l’èuscar o el gallec. Però la salut delicada del català s’havia agreujat després d’un temps en què, per combatre les legítimes aspiracions dels partits nacionalistes i independentistes, un partit com Ciutadans havia portat el debat lingüístic al terreny estrictament polític amb l’objectiu de construir un relat fake de submissions, imposicions o greuges culturals cap a qui es volia sentir, legítimament també, més espanyol que català o simplement espanyol a Catalunya. D’aquell partit ja en queden ben poques coses, però el seu plantejament en relació al debat lingüístic a Catalunya l’ha heretat l’extrema dreta de Vox. El llop s’ha desprès de la pell de xai.

Situar la llengua a l’arena política ha estat determinant perquè, en la nostra quotidianitat, s’hagi deixat de percebre la riquesa lingüística (d’entendre i parlar el català, el castellà i qualsevol altra llengua) com quelcom que enforteix la nostra cohesió social. Ans al contrari, assumint que sempre hi ha excepcions i bona fe, també hi ha qui fa gala de no entendre el català a la consulta mèdica, a les reunions de famílies de l’escola o de les associacions de veïns. “Viure la maternitat a Barcelona parlant exclusivament en català és gairebé una quimera”, em comentava una amiga. Ja no diguem, és clar, si ara com ara situem aquesta frase –l’agafo com a exemple– en el context de les Illes Balears o la Comunitat Valenciana, ara que hi ha pactes entre el Partit Popular i Vox.

Tornem al Congrés. Que Gabriel Rufián o Míriam Nogueras, per posar dos exemples, es dirigeixin a l’auditori en català i rebin la resposta del seu interlocutor en castellà, èuscar o gallec ha de normalitzar, també, aquella quotidianitat en què jo parli català i el meu veí em respongui en castellà. Una conversa a dues llengües, si ens entenem, no hauria de ser mai un problema perquè l’èxit d’una bona comunicació és que emissor i receptor, xerrin com xerrin, acabin comprenent correctament allò que es volen dir, facin ús de la intercomprensió. I, si al Congrés, per entendre l’èuscar, ens hem de posar auriculars, benvinguts siguin! Les llengües són un dels actius més imprescindibles d’una cultura, per on aquesta s’expressa i per on es crea una cosmovisió.

El fet que en la nostra societat global i multicultural hàgim de viure una quotidianitat plurilingüe ens hauria d’aportar més avantatges que inconvenients. Em fa pensar que encuriosir-se per la llengua del veí ens hauria d’ajudar a ser més tolerants, ja que entendríem altres maneres de fer i de ser; descobriríem mots per anomenar coses que en la nostra llengua ens passen per alt, però per a altres són determinants d’un imaginari col·lectiu. Malauradament, l’Espanya actual encara no és així. La simple imatge dels diputats i diputades de Vox retornant a Pedro Sánchez l’auricular pel qual s’adonarien que català i gallec tampoc són tan diferents del castellà, i també podrien entendre l’èuscar, és la constatació que la intolerància i la intransigència és un vector d’una determinada manera d’entendre la nació espanyola, més pintada de blanc i negre que de colors, que encara té molts seguidors arreu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia