A la babalà

Hi havia una vegada una àvia entra­nya­ble i llui­ta­dora que es deia Vir­gi­nia, i que m’hau­ria encan­tat conèixer. La dona havia nas­cut a Múrcia, però por­tava dècades vivint a Cata­lu­nya. La iaia Vir­gi­nia era l’ànima d’una planta baixa que donava a un pati on l’avi her­bo­lari, l’Anto­nio, hi tenia tot de plan­tes: romaní, fari­gola, àrnica, mari­a­lluïsa, menta... Aquesta senyora era mol­tes coses, i entre elles era una gran cui­nera. Sovint reu­nia els nets al vol­tant de la taula per ordre cro­nològic de nai­xe­ment. No els dei­xava aga­far les cer­ve­ses de la nevera perquè esta­ven reser­va­des al tiet i els dema­nava que optes­sin pels refres­cos de taronja o de lli­mona. Els nets, a certa edat, pro­tes­ta­ven, però la Vir­gi­nia manava i punt. Els dinars a ca la iaia Vir­gi­nia tenien un segon al·lici­ent (el pri­mer era ella mateixa, una àvia que era tot cor i que, quan calia, renyava nets i tot seguit els recor­dava com se’ls esti­mava i que gua­pos que eren). El segon motiu de cele­bració era la seva sopa d’arròs, la qual deco­rava amb un bran­quilló de juli­vert. Era la sen­zi­llesa el que la feia enorme i esti­mada; els nets sem­pre en volien més, d’aquesta sopa, sem­pre amb el juli­vert. O el conill amb forn amb pata­tes, o les gac­has migas típiques de la seva terra. La iaia Vir­gi­nia era ale­gre, exi­gent i loquaç, tres adjec­tius cedits pel net gran, d’aque­lles dones d’abans que, com la meva iaia Mercè, es feien càrrec de tot i més i sem­blava que fun­ci­o­nes­sin amb piles alca­li­nes. Unes heroïnes dig­nes de monu­ment. Unes dones de ferro for­jat que ho supera­ven tot. Ara no els arri­bem ni a la sola de la sabata.