Infermeres en vaga indefinida
La meva cosina és infermera, i està de vaga indefinida des del 12 de desembre. Fa, doncs, un mes d’una lluita esgotadora per reivindicar els seus drets laborals, liderada pel sindicat Infermeres de Catalunya. La meva cosina fa dies que no duu la bata blanca a la consulta sinó als carrers. Les fotos que m’envia em fan pensar en tantes sobretaules familiars escoltant el seu relat. Com va començar treballant a l’UCI d’un dels principals hospitals, encadenant contractes d’un dia i pendent sempre del telèfon per si li trucaven per a aquella mateixa tarda. Com va estabilitzar aquesta incertesa aprovant unes oposicions, i com posteriorment va entrar en un CAP. La meva cosina és una persona amant de la seva feina, curosa com poques dels seus pacients, i tan implicada amb el seu equip que ha col·laborat en grups multidisciplinaris de qualitat i ètica més enllà del seu treball estricte. La pandèmia va ser molt dura, i recordo com atenia pacients per telèfon tot i estar confinada. Ha dit prou. Els aplaudiments als balcons no van tapar una realitat: fa molts anys que no cobra el que hauria de cobrar, perquè les infermeres tenen categoria A2, tot i que haurien de tenir l’A1, ja que són graduades i no pas diplomades. És flagrant el cas de les llevadores, que no veuen pagada l’especialitat. Se senten menyspreades, perquè veuen com als metges sí que se’ls milloren les condicions. Han de posar el seu vehicle quan fan atenció domiciliària. Fan tasques que no els pertoquen per suplir la falta de facultatius. El menyspreu que senten, diu, ha fet esclatar l’espurna d’aquesta vaga indefinida.
