Natura morta
Una mena de regressió com la que percebo aquest hivern, quan sota els meus peus cruix la fullaraca dels plataners nusos
Caminar per damunt d’un terra cobert de fulles seques pot ser el més semblant a allò que va sentir Proust quan va fotre queixalada en aquella famosa magdalena. De fet, la recerca del temps perdut –si és que existeix el temps guanyat– és una sensació integrada al nostre interior que s’activa amb una d’aquelles accions que remouen la nostra memòria sensorial i afectiva.
Una mena de regressió com la que percebo aquest hivern, quan sota els meus peus cruix la fullaraca dels plataners nusos al passeig Marimon Asprer de la Bisbal d’Empordà. Una regressió, però, que no comporta condiments nostàlgics, però sí una certa relectura del passat en clau de present. És així com en disputa amb les fulles mortes veig la persiana abaixada d’El Teatret, un espai d’iniciació a la cultura escènica i l’oci que ara descansa en el somni etern. Un destí similar que també sembla haver escollit l’edifici mutant que uns metres més avall va ser durant molt anys la seu del sindicat vertical per després convertir-se en l’aixopluc de les aules de formació professional, ubicació temporal de l’emissora municipal fins a derivar en cau ocupa. I just al seu costat, enterrat en ciment i senyalitzacions, l’antic camp de futbol del gloriós Atlètic Bisbalenc transformat ara en zona d’aparcament i esbarjo.
Com a cos de resistència, al bell mig del mateix passeig, es manté dempeus un teatre Mundial fruit de la remodelació d’un tronat cinema que ha perdut pel camí la fantasia felliniana del bar Bella Itàlia. I aquests dies, a més, l’anunci del tancament de la sala de concerts L’Alternativa, on en temps de prosperitat es movien filats i costures, ha enterrat de més fulles mortes aquesta avinguda al damunt d’una llera, la del Daró, eixuta com la gola d’un gegant assedegat. A falta d’una font o d’un pont dels desitjos, ja em valdria que aquesta història tingués un desenllaç com el que ens ofereix la darrera obra mestra del finès Aki Kaurismäki, Fallen leaves, que just aquest cap de setmana es projecta al cinema de Torroella de Montgrí. Un cant a l’amor enmig de la devastació. Una d’aquelles pel·lícules que aconsegueixen obrir pas a la vida entre tanta natura morta.
