Passar pel carrer de Farners
Tant de bo que l’Ajuntament la converteixi en una plaça de lectura i meditació
Fem memòria d’arxiu. Al barri vell de Santa Coloma hi ha un carrer que fins fa poc es coneixia popularment com “el carrer que no es passa”. L’explicació? Que temps era temps, quines coses, plovia aigua del cel. Llavors un torrent s’hi desbocava i xip-xap si t’hi ficaves. Hi badoquejo davant d’una paret mitgera i penso que avui el carrer hauria de rebatejar-se: “carrer que s’hi ha de passar”. Perquè sí, perquè et faltaran ulls per mirar si vens on soc jo ara. Quan t’acostis a l’Arxiu Comarcal Selvatans, espera’t, home, i no t’hi fiquis a la primera. Passa-hi pel davant, trenca pel “carrer que no es passa” i vine fins a la façana del darrere. Au, ara aixeca el cap i no et faci cap ànsia deixar anar un “oh, que maco” (tots tenim un punt pixapiner quan la mirada se’ns enllamineix). De què es tracta, em demanes? Comentem-ho, si vols, però que no ens senti ningú. El mural és de l’artista gallec Wedo Goás, fa gairebé 200 metres quadrats i és una delícia. La noia que s’hi representa, tan polidament enguantada, tan monacalment albada, sembla endreçar un document gràfic. Sí, a mi també em sona, aquest document, però mira, val més que ho demanem a en Sebastià Goday, que ara arriba. “És el retall d’una imatge del quadre d’Antoni Estruch Bros (1873-1957) que es conserva al Museu d’Art de Sabadell.” El que no sàpiga d’art aquest home no ho sap ningú a Santa Coloma... Fa goig, oi? Més que un mural pictòric, més que una mostra més de street art, els diligentíssims arxivers Quim Carreras i Joaquim Puigdemont han fet un treball anamnèstic a través de l’artista: un ajudar a recordar, un portar al present els records del passat perquè hi quedin fixats (arxivats?), un tornar a la memòria les idees que corren el risc de quedar oblidades. Els Segadors, els braços i mans brandant els podalls, el Corpus de Sang d’un poble que va fer baixar cap a Barcelona una torrentada d’indignació i orgull nacional. Darrere l’arxiu, el mural cau sobre una parcel·la urbana buida i desolada, sense ànima. Tant de bo que l’Ajuntament la converteixi en una plaça de lectura i meditació per tal que l’arxivereta de la pintura ens recordi la història i el passatge per on tard o d’hora, amb altres dirigents més decidits, haurem de tornar a passar.
