El cost de posar límits

Posar límits s’ha convertit en un dogma: tothom diu que s’ha de fer, però ningú ens explica com ni què ens pot passar després. Saber dir no i comunicar que estem tristos, estressats, etc., és igual de lícit que dir que estem contents o pletòrics d’energia. Llavors, per què ens costa tant expressar-nos quan el missatge no és del tot positiu? Perquè sentim culpa i perquè tenim por de deixar de ser acceptats pel nostre amic, pel nostre cap o per la nostra parella. Així, doncs, davant de la culpa, un instint atàvic que ens serveix per regular el vincle amb l’altre i del qual és molt difícil fugir, i davant de la por de també podem sentir, només ens queda una opció: sostenir la nostra decisió, gestionar els sentiments de culpa i assumir la nostra responsabilitat.

A priori, semblaria que posar límits depèn de la nostra habilitat per ser assertius i superar aquesta culpa que ens ajudarà a construir una comunicació millor entre nosaltres i qui ens envolta: serem capaços de dir no, de demanar ajuda, d’expressar sentiments, de conversar amb decisió, seguretat i confiança… Tanmateix, no sempre és tan senzill, ja que molts intents de posar límits activen mecanismes estratègics en els altres per tal de revertir-los i, per molt que hàgim entrenat la nostra intel·ligència emocional, no totes les persones del nostre voltant poden estar disposades a acceptar una negativa. És en aquest punt que s’inicien conductes de manipulació en forma de queixes (que sovint amaguen demandes per treure un profit de nosaltres), intimidacions o, fins i tot, adulacions interessades amb l’objectiu d’adquirir un rol de víctima que ens activi el sentiment de llàstima i culpa.

Per tant, cal mantenir-se en la responsabilitat, malgrat que sempre hi haurà persones que voldran fer-nos creure el contrari, possiblement acusant-nos de ser males persones, quan l’únic que fem és defensar les nostres idees i sentiments amb transparència. Recordem que la contundència i la fermesa no són respostes agressives; el rebuig i trepitjar els drets els altres sí que ho són.

L’assertivitat és un recurs que cal treballar, que ens ofereix seguretat personal, confiança i honestedat emocional. En canvi, les posicions passives o agressives acostumen a anar acompanyades de frustració, ressentiment i inseguretat. Aprendre a regular-nos emocionalment i a comunicar-nos amb sinceritat és el que ens ajuda a créixer com a persones.